Després, allà baix, a Vil·la Joana, la senyorial mansió de les múltiples arcades i les torretes punxegudes, aïllada; entre boscos i fantàstica com una maqueta teatral, havia mort el sacerdot poeta entre la invisible assistència dels dimonis. Jo era un nen de dos anys, el 1902, quan es va produir l'òbit: una inacabable filera de persones, les unes a peu, d'altres en cotxes tirats per suades cavalleries, venien de Barcelona i passaven per Vallvidrera en direcció; a la vil·la on mossèn Jacint Verdaguer finia.
Poemes al colossal naufragi de l'Atlàntida, cants místics, un pelegrinatge a Terra Santa, la lira del poeta ho havia declamat tot sobre Déu i els mites. Fins que, de sobte, el fatigat sacerdot va girar els ulls cap a l'avern: en estretes cambres d'aire viciat, entre una emboçada rotllana de dones histèriques, executava tenebrosos exorcismes contra el Príncep de les Tenebres.
Un dia que mossèn Cinto, suspès ja a divinis per l'autoritat eclesiàstica, passejava capficat per Vallvidrera, li van demanar que pronunciés un conjur sobre el pou del rèptil. El reverend es va inclinar, escrutant l'aigua. Va empal·lidir. Va moure el cap en silenci de dreta a esquerra, i se'n va anar.