Edicions 62 - 1980 - Barcelona
Després, allà baix, a Vil·la Joana, la senyorial mansió de les múltiples arcades i les torretes punxegudes, aïllada; entre boscos i fantàstica com una maqueta teatral, havia mort el sacerdot poeta entre la invisible assistència dels dimonis. Jo era un nen de dos anys, el 1902, quan es va produir l'òbit: una inacabable filera de persones, les unes a peu, d'altres en cotxes tirats per suades cavalleries, venien de Barcelona i passaven per Vallvidrera en direcció; a la vil·la on mossèn Jacint Verdaguer finia.
Poemes al colossal naufragi de l'Atlàntida, cants místics, un pelegrinatge a Terra Santa, la lira del poeta ho havia declamat tot sobre Déu i els mites. Fins que, de sobte, el fatigat sacerdot va girar els ulls cap a l'avern: en estretes cambres d'aire viciat, entre una emboçada rotllana de dones histèriques, executava tenebrosos exorcismes contra el Príncep de les Tenebres.
Un dia que mossèn Cinto, suspès ja a divinis per l'autoritat eclesiàstica, passejava capficat per Vallvidrera, li van demanar que pronunciés un conjur sobre el pou del rèptil. El reverend es va inclinar, escrutant l'aigua. Va empal·lidir. Va moure el cap en silenci de dreta a esquerra, i se'n va anar.
Vallvidrera, el més apartat barri barceloní, de fet un llogaret separat, al cim del Tibidabo, al qual pujaven una tortuosa carretera i el fatigós traqueig d'un funicular. Garbuix de tronades i pretensioses cases modernistes de jardins embullats, fabricades de maons consumits ja pel sinistre vellutat del verdet. Tàlvegs fondos, d'acàcies i esbarzers. Faldes d'atapeïdes pinedes.
Al sud es dibuixava l'extensa planimetria de la ciutat i la mar diluint-se. Al nord, una successió de valls cada cop més irreals i blavoses fins, a l'horitzó remot, l'abrupta i despullada elevació de la muntanya de Montserrat, com un miratge.
Entotsolat jardí, el de la casa de Carla, les flors i les sargantanes. Les altes tanques, rematades per una historiada reixa en feresta simulació de llances, la llòbrega frondositat de l'heura. De la qual semblava que formaven part les sargantanes, com absorbides per la seva mateixa figuració i color. Ferma heura vinçada, d'un verd mineralitzat.
I les sargantanes excepcionalment grasses, el dors cobalt i escatós, vigilant entre les fulles amb llurs ullets opacs, vidriosa fixesa, petrificada. Mai no vaig endevinar si veient-hi o sense veure-hi. I sempre a l'espera, amb els sentits dilatats, que es posés a prop una mosca o que hi volés l'atabalada papallona. Per atrapar-les amb la seva boca blanca i muda, materialització d'una gelada angoixa.
Vaig veure-la una altra vegada, dues, però aviat va deixar de sortir. I no sé si el que vaig dir-li a Carla ahir, això que escric ara, és una cosa que vaig poder constatar o una conseqüència de les mil equivoques i atemorides notícies que es xiuxiuejaven per Vallvidrera: el rostre de Carla geometritzant-se fins gairebé adquirir una quadratura astecoide; els nervis tibants com si sota la pell, que agafava progressives i grisoses tosquedats de cuir, es nuessin tensos ganglis hipersensibilitzats...
La boca va allargar-se-li, els llavis aprimant-se fins restar en meres línies, esquemàtics musells pisciformes. I sobre el nas sobtadament camús, els ulls eren dos cercles immòbils, velada llur antany brillant superfície. Un inici de balandreig en caminar: el batraci... Les espatlles se li remodelaven i adquirien dimensions excessives.
Carla no va sortir més al carrer. Llavors, augmentaren els comentaris. Ningú no sabia res del cert, jo sofria i no em deixaven veure-la. I tothom, a Vallvidrera, tenia aquella altra consciència de certesa, tan difosa com aclaparadora, emanada pels esperonats subconscients col·lectius: el que motivava el fenomen de Carla eren la maldat, la destrucció, que espiaven darrera l'ordenada aparença del món.
Carla, biològicament retreta a les blasfemes germanors primigènies. En cada cara, en cada ossada humanes, ¿no podem endevinar-hi l'horrible parentiu amb la irracionalitat dels embrionaris universos animals? Homes, dones, infants, anella evolutiva de la rata, del simi, de la cigonya, del moltó, de l'hipopòtam...