Del viatge amb l'àvia fins a Arànser en recordo ben poques coses. Arribats a Puigcerdà, vam pujar a un autobús, destartalat i asmàtic que anava fins a la Seu. Baixàrem a Martinet i, a peu, ens vam enfilar fins a Músser. Recordo bé que, a mig camí, quan la Cerdanya verda i suau de la vora del Segre s'estenia davant dels nostres ulls i el Cadí ombrívol ens tancava l'horitzó, vaig fer una pregunta que em cremava a les dents des de feia hores:
—Quan arribarem a Cerdanya?
L'àvia, que caminava lleugera com una daina i que experimentava l'excitació de tornar a casa seva, em va mirar sorpresa.
—Ja hi som, a Cerdanya. És tot això —i amb els braços estesos va abraçar tot el panorama que s'obria davant nostre.
Jo no ho entenia. Vaig fer el rebec i fins vaig plorar. Havia sentit dir tant: «aniràs a Cerdanya» i jo havia teixit tants somnis mítics que ara la realitat constituïa un xoc.
Vés a saber com m'havia imaginat la Cerdanya! El que sí és cert és que no era capaç d'assolir el grau d'abstracció que requereix la comprensió del concepte de comarca. Jo ja sabia que quan parlaven de la Cerdanya no es referien a un poble, però m'havia imaginat quelcom més definit que un paisatge vague i indeterminat. Fins aleshores tot el que havia vist tenia noms concrets que es referien a coses concretes. Els camps, els masos, els recs de Castelló tenien tots el seu nom, que no era intercanviable. Les muntanyes i els pobles que es veien des de casa també tenien el seu nom intransferible, que servia fins i tot per fer cançons i acudits:
Torroella, vila vella.
Castelló, vila major.
Peralada, vila honrada.
I Figueres, la millor.