Editorial Empúries - 2011 - Barcelona
Del viatge amb l'àvia fins a Arànser en recordo ben poques coses. Arribats a Puigcerdà, vam pujar a un autobús, destartalat i asmàtic que anava fins a la Seu. Baixàrem a Martinet i, a peu, ens vam enfilar fins a Músser. Recordo bé que, a mig camí, quan la Cerdanya verda i suau de la vora del Segre s'estenia davant dels nostres ulls i el Cadí ombrívol ens tancava l'horitzó, vaig fer una pregunta que em cremava a les dents des de feia hores:
—Quan arribarem a Cerdanya?
L'àvia, que caminava lleugera com una daina i que experimentava l'excitació de tornar a casa seva, em va mirar sorpresa.
—Ja hi som, a Cerdanya. És tot això —i amb els braços estesos va abraçar tot el panorama que s'obria davant nostre.
Jo no ho entenia. Vaig fer el rebec i fins vaig plorar. Havia sentit dir tant: «aniràs a Cerdanya» i jo havia teixit tants somnis mítics que ara la realitat constituïa un xoc.
Vés a saber com m'havia imaginat la Cerdanya! El que sí és cert és que no era capaç d'assolir el grau d'abstracció que requereix la comprensió del concepte de comarca. Jo ja sabia que quan parlaven de la Cerdanya no es referien a un poble, però m'havia imaginat quelcom més definit que un paisatge vague i indeterminat. Fins aleshores tot el que havia vist tenia noms concrets que es referien a coses concretes. Els camps, els masos, els recs de Castelló tenien tots el seu nom, que no era intercanviable. Les muntanyes i els pobles que es veien des de casa també tenien el seu nom intransferible, que servia fins i tot per fer cançons i acudits:
Torroella, vila vella.
Castelló, vila major.
Peralada, vila honrada.
I Figueres, la millor.
10 DE GENER (fragment)
Sempre que és dijous —i me n'adono— penso: avui és mercat a Figueres. El significat dels dies de la setmana anava molt lligat als mercats: dilluns, a Torroella; dimarts, a Castelló; dimecres, a Banyoles; dijous, a Figueres; divendres, a la Bisbal; i dissabte a Girona. I això ho sabíem tots, fins els qui mai no anàvem enlloc.
Jo recordo els mercats del meu poble. De bon matí, quan sortia de missa primera, el cap de plaça ja era ple de pageses. Netes i arreglades, amb els davantals que duien marcats els sécs d'un planxat recent, arrengleraven els cistells on hi havia un parell de pollastres o de conills, o unes dotzenes d'ous rossos posats, amb molta cura, enmig de la palla. Els pollataires ja començaven a passar, amb cara de desmenjats, i iniciaven tot el ritual del regateig.
En sé molt poca cosa, de com anava el mercat, perquè anava a col·legi. Quan sortíem al migdia, ja escombraven la plaça. Feien uns pilons d'escombraries. El que més em cridava l'atenció eren les plomes de l'aviram que l'aire feia voleiar i així s'escapaven de les escombres de bruc que les perseguien inútilment.
El dia 12 d'octubre de 1935 es van casar, a l'altar de la Puríssima de la nostra església, el noi de cal Ferrer de les alegries —en Baldiri— i una noia —l'Enriqueta— que feia un parell d'anys que vivia a Castelló. Recordeu el poema de Maragall, L'Empordà? Hi ha una sirena que surt del mar i que va a trobar-se amb un pastor, i, al bell mig del pla, planten tots dos la cabana de l'amor. Doncs a casa meva les coses van anar just de l'inrevés.
La família del meu pare és de l'Empordà, mentre que, en canvi, la meva mare procedia de la Cerdanya, d'Arànser.
Havien viscut, de sempre, a la Cerdanya, fins que la meva àvia es va casar en segones núpcies amb el mestre del poble —el senyor Molinas—, que era fill de Castelló. Ben aviat, amb la nova família va tornar a baixar al seu lloc d'origen.
Vaig néixer el setembre de 1936. Quan vaig obrir els ulls a la llum, el país vivia la terrible Guerra Civil. Tres mesos després del meu naixement, van matar el meu pare, afusellat a la paret del cementiri de Montcada, juntament amb el seu oncle Gonzalo. A casa, a cal Ferrer, hi quedàrem, destrossats, el meu avi Cebrià —pare de la mare—, la meva tia Lola —que ha mort aquest estiu passat—, la meva àvia Carme —la mare de la mare—, i l'Enriqueta, la meva mare, que era el centre de tot, el punt de referència central al llarg de la meva vida. Aleshores tenia tot just vint-i-cinc anys. En fa tres que va morir, però continua ben viva en el record i en l'exemple de tota la seva vida. És a casa, amb un profund sentit cristià, on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat.
Castelló s'ha transformat d'una manera colossal. Hi han intervingut factors com el turisme, com la immigració. Hi ha hagut canvis de costums i seria bo que, entre tots, fóssim capaços d'aconseguir que el poble sigui un veritable exemple d'acolliment. Que el nostre poble sigui sentit com a propi per tots els nous veïns, que se l'estimin tant com ho hem fet nosaltres. Per a mi, Castelló és la infantesa, és el record de tants episodis viscuts, de privacions i alegries, de l'esforç constant de la gent del país per aconseguir elevar al màxim la seva dignitat
9 DE GENER
L'accés a l'església de Vilafreser és difícil. S'hi va per un carreró estret que dóna a una cantonada de la placeta que encara en tanca més l'entrada. Per poder-hi acostar el tractor i el remolc que omplim amb la runa es necessita fer unes maniobres molt ajustades que obliguen a moure repetidament i amb molta precisió el volant.
Quedo admirat de la perícia d'en Sadurní, que es capaç de fer recular el remolc i entrar-lo en l'angle que fa la plaça i el carrer de l'església sense tocar cap caire ni xafar els geranis de l'avia de can Ramon. Els nostres pagesos no han tingut gens de pa a l'ull: han sabut passar del bestiar a les màquines sense cap resistència, amb una gran facilitat i eficàcia.
Quan jo era petit, a Castelló, totes les feines del camp es feien amb animals. I d'això vivíem. L'avi era ferrer. El Ferrer de les alegries. Com ho havia estat el besavi —a casa li deien el padrí—, i com ho fou el meu pare.
A les meves orelles ressonen encara els cops de mall sobre l'enclusa que, amb un ritme compassat i constant, cantaven cada matí i em despertaven. Sento encara la flaire agra dels cascos dels cavalls cremats amb la ferradura roent, i veig el nuvolet de fum blanc que sortia de la pota de l'animal i que s'enfilava fins al balcó del menjador abans de dissoldre's en l'aire. Recordo la fascinació de la rella, vermella de foc, que, amb tenalles, treien de la fornal i que feia espetegar l'aigua de la pila on l'enfonsaven perquè es refredés.
El que no recordo ni puc recordar és el que m'explicava la meva mare aquest matí. Es veu que el meu període de lactància fou difícil i accidentat. La llet de la mare em va fer mal i, segons sembla, el meu estómac no retenia res. Era un nyicris que em passava el dia vomitant.
Una de les poques coses que em podia empassar era una mica de llet escalfada amb la llima roent.
—Pare, poseu la llima a la fornal —deia la mare des de dalt. Al cap d'una estona baixava a la ferreria amb un tupinet. L'avi treia la llima incandescent i l'enfonsava a la llet que provaven de fer-me prendre de seguida, abans no es refredés.
No m'hauria pensat que aquelles eines que jo, quan vaig ser més gran, tocava amb una certa reverència, haguessin representat un paper tan directe en la meva subsistència.
Acabem d'arribar. Baixem del tren que esbufega escandalosament. Som embolicats en una boira trista que bruteja. Veig les figures que es mouen sense deixar-se endevinar. La mare —endolada— es confon al bell mig del carrer, carregada amb un matalàs a coll. Cada vegada ens aturem més sovint per reposar. Ni ens adonem que travessem el Pont de Pedra. La pujada de Sant Martí se'ns fa costeruda. Entrem al Seminari i encara ens falten sis plantes partides pel pati. A dalt de tot hi ha la cel·la. La mare em fa el llit i m'arregla l'armari. Després l'acompanyo fins a la porta i em quedo sol.
Vaig sentir que alguns jugaven al pati i hi vaig anar a tirar quatre xuts i a fer els primers companys. Era el dia 15 d'octubre de l'any 1946.
2 de gener
Avui he trobat l'avi de can Selles. És un home petit, d'ulls vius i tafaners que s'esforcen a copsar tot el que passa al seu voltant. Cada dia és més sord. Això el fa patir, però em sembla que li ha afinat la mirada, i el tel de desconfiança que hi deu haver posat la sordesa creixent no ha pogut amagar la llum foteta que hi descobria, ara fa més de dos anys, quan el vaig conèixer. Acabava d'arribar a Medinyà i li vaig demanar si volia tenir cura de l'hort de la rectoria.
—Sí, home. Ja l'ajudaré.
—En tot cas us hauré d'ajudar jo, perquè no n'he menada mai, de terra, i no hi entenc res. Em guaità sorprès.
—Ja sóc vell i no puc fer gaire res.
—Si res més no, em podreu dir quan s'ha de plantar una cosa o l'altra, quan s'ha de podar...
—Prou. Però ja és cas que vostè no sàpiga portar una mica d'hort.
Al cap de quinze dies, mentre plantàvem vint-i-cinc enciams que jo havia portat de Castelló, em digué:
—Si fa un bon sol, podrà anar a caçar bolets d'aquí a vuit dies.
—Em penso que no en trobaria pas ni un. Al meu poble, no se n'hi feien i no hi he anat mai.
—No ha anat mai a caçar bolets? Ja és cas. La seva mirada traslluïa un desconcert total. Em va repassar de dalt a baix i de baix a dalt sense dir res. S'ajupí i continuà enfonsant el planter, d'un verd ben tendre, a la terra negra i lluent.
Devia haver passat un mes. M'esperava a la sortida de missa tot fumant una cigarreta.
—Què? Ja té l'escopeta a punt?
—Ai, Llorenç! No n'he agafada mai cap.
—No li agrada la cacera?
Vaig endevinar, tot i que havia abaixat els ulls i els tenia fits a terra, que ja s'esperava la meva resposta.
—No hi he anat mai, ni sabria com posar-m'hi.
—Així, doncs, què sap fer, vostè?
Se'n va anar sense dir res més, mentre es gratava el cap amb una certa fúria nerviosa.
Els paletes van acabar les obres i, finalment, vam poder instal·lar-nos a la rectoria. Quan les coses ja van ser al seu lloc, l'avi Selles ens va venir a veure. Entrà pel jardí. Li ensenyava les habitacions de darrere i, assenyalant la porta de mà esquerra, preguntà:
—I aquí, què hi ha fet?
—La comuna.
—Vostè ha fet com tots els altres rectors: i la primera cosa, canviar la comuna de cantó.
I m'explicà detalladament els tres llocs que havia ocupat anteriorment, des que ell fou escolà de mossèn Llambert.
Continuàrem la visita a la rectoria. Quan vam entrar al despatx i va veure totes les parets cobertes de prestatges plens dels llibres que jo li mostrava amb una certa satisfacció, es va quedar parat. Repassà tota l'habitació en silenci. Jo me'l mirava atentament, i vaig descobrir una certa rialleta que li guspirejava a les nines.
Amb l'aire satisfet de qui acaba de desxifrar un enigma que el feia anar de bòlit, exclamà:
—Així, vostè és un d'aquests dels llibres!
He escrit un signe d'exclamació perquè em sembla que aquest fou el to que dominà la seva veu, però també hi havia un deix lleuger d'interrogació. La resposta, però, era innecessària.
2 de febrer
Ha estat una Candelera molt riellera. Serà veritat que el fred encara és viu?
Havent dinat he anat cap a Llofriu. El senyor Pla m'ha fet saber que el visitarà Joan Coromines i m'ha convidat a l'entrevista. M'acosto al mas Pla amb una punta de temor respectuós. No saps mai com reaccionaran aquests grans homes. Tinc un sentit molt agut de la discreció en situacions com la que em disposo a viure.
Arribo al mas i trobo el senyor Pla molt nerviós. Coromines s'ha presentat a les tres, quan encara era al llit. Li ha deixat una nota, escrita en un paperet, on li diu que se'n va a fer un volt i que tornarà a les quatre. Tranquil·litzo el senyor Pía i fins surto a veure si trobo l'il·lustre filòleg que, segons em diuen els masovers, se n'ha anat cap al bosc de pins que hi ha a l'altra banda de carretera.
Són les quatre tocades quan Coromines truca a la porta de la sala. Vaig a obrir i em presento. M'adono de seguida que la meva presència el contraria. Té interès a repetir que ha vingut per veure al senyor Pla i parlar-hi sense testimonis.
La salutació dels dos homes es cordialíssima.
—Us veig molt bé, Coromines. L'obra que feu es importantíssima. Parlaré amb en Tarradellas perquè ho reconegui d'alguna manera.
—A mi no m'importa tant en Tarradellas com vostè. Que consti que li tinc un gran respecte, però...
S'asseuen tots dos. El senyor Pla m'hi presenta i insisteix perquè Coromines faci cas de mi. Jo, en canvi, tinc interès a passar desapercebut i escoltar-los.
—Què porteu aquí? El diccionari? Coromines treu d'un sobre el primer volum de la seva obra. Amb una certa solemnitat diu:
—Aquest llibre, senyor Pla, l'he escrit pensant en vostè.
—Deixeu, home, deixeu.
—Pensava en vostè i, en moltes altres coses, certament. Però aquestes altres coses eren abstractes. Espero que els lingüistes en trauran profit, però jo voldria que servís als escriptors catalans. I vostè és ara el més gran. Per això sàpiga que aquest és el segon exemplar.
—No digueu coses així, home.
Pla s'interessa per l'estat actual de redacció de l'obra.
—Això és la meva condemnació. He entrat en aquest món com un explorador i no en puc sortir. Estic condemnat, com Livingstone, a morir enmig d'aquesta selva.
És difícil de descriure la complexitat de sentiments que traeix la veu de Joan Coromines quan ha dit aquestes paraules: és una barreja d'orgull, ràbia i fins desesperació.
—Esteu content de la vostra estada a Xicago?
—Miri, hi va haver coses positives i negatives, com pertot.
—I l'Institut, com va?
Pla el vol forçar a despotricar contra l'Aramon, però Coromines s'evadeix amb ambigüitats. Estic convençut del tot que la meva presència l'incomoda. Quan m'he decidit a retirar-me, apareixen la senyora i el germà de Coromines.
—Tot just acabo d'arribar. Encara no ens hem pogut dir res. Per què no aneu a passejar un mica? Mossèn Prats us acompanyarà.
Jo assenteixo somrient, i amb una mirada de complicitat me'ls emporto. El germà es fa càrrec immediatament de la situació. A ella no cal explicar-li res. Ens estem a l'entrada del mas i encara faig que ells dos se'n vagin amb el cotxe a córrer. Em quedo a l'era a jugar amb la mainada dels masovers. Arriba el senyor Pere Pla, a qui assabento de la situació i puja cap a dalt. A quarts de sis tornen el germà i la dona de Coromines. Amb recança els acompanyo a la sala. Quan entrem, Coromines s'alça tot seguit a punt per anar-se'n. El comiat és encara més cordial. El filòleg diu amb vehemència:
—Senyor Pla, vostè és el mestre de la literatura catalana, catedràtic i símbol de catalanitat. I jo voldria que això es digués ara i s'escrivís amb aquelles lletres que no s'esborren.
—No digueu coses així. Vós sabeu que la literatura té alts i baixos, va i ve.
—Això és veritat.
—Ho veieu?
Coromines em saluda afectuosament. Té interès a fer-me saber que sap qui sóc i que ens espera a Pineda.
Els acompanyo fins al carrer. Quan torno a pujar, el senyor Pla m'espera i comentem la visita. Se'l veu molt content.
M'hauria agradat quedar-me però he d'anar a Medinyà. La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps.