Del Passeig de Gràcia fins a Pedralbes, la Diagonal és un passeig aristocràtic, vertaderament aristocràtic. N'és sense proposar-s'ho, perquè n'ha d'ésser, per innata condició. Entre aquest tros de la Diagonal i el Passeig de Gràcia hi ha aquesta diferència: el Passeig de Gràcia fa el senyor; la Diagonal és senyora per essència i potència.
Si és veritat que a Barcelona hi han senyors de debò, deuen viure en aquest tros de La Diagonal.
Aquí el passeig simplifica, s'obre. Pren una magnífica perspectiva, és el passeig que té una més bella perspectiva. A un costat hi ha les muntanyes del Tibidabo, de Vallvidrera, de Sant Pere Màrtir, blaves i morades a mitja tarda. A l'altre, el Montjuïc encès de sol. Al fons s'esfuma tot en la nebulositat de l'horitzó, molt ras.
No hi ha una casa de mal gust en aquest tros de passeig, no hi ha una casa lletja. Totes són senyores, totes tenen distinció, una distinció senzilla, que és la vertadera.
Al començament aquestes cases són altes i de pisos. Després les construccions comencen a espaiar-se. El passeig es fa més ample, més clar, més lluminós. S'han acabat les cases de pisos. Ara es troben, solitaris, allunyats els uns dels altres, alguns palaus de construcció moderna, voltats de jardins. Entre aquests palaus hi ha també—per a donar un més autèntic segell d'aristocràcia al passeig—un parell o tres de cases velles, conservades amb amor i bon gust. Són construccions mixtes de masia i de casa d'estiueig. Tenen uns bells esgrafiats a la façana, enquadrant l'horari solar. Tenen unes avingudes de vells plàtans. Potser uns xiprers. Potser uns eucaliptus.