Deixa estacions i fondes i travessa el pont sobre la riera del Savall. Un líquid marronós engreixa l'herbam salvatge. Dolls de clavegueres eixamplen el riu. Ja no hi ha lloc per a la platgeta dels senyors, aquella que els pagesos netejaven cada estiu i reomplien de sorra, perquè aquells sers extraordinaris de Ciutat hi mandregessin sota les ombrel·les i remullessin els peus en les lloades aigües del Savall. Però això ja s'havia acabat molt abans que en Miquel abandonés Vinyes. La burgesia estival havia consumat l'autosuïcidi quan el ric Ricart va tenir l'acudit de muntar la fàbrica d'electrodomèstics aigües amunt.
La Rambleta dels plàtans. La plaça Gran. Alguna cosa se li fa petita dins la pell. Ara sap que està entrant a casa. Una casa difícil de reconèixer, tanmateix. Els arbres empolsegats són espectres de la verdor d'altres juliols. Les parets tampoc no són les mateixes. No hi ha brancatges de xeringuilles i mare-selves abocats a les voreres. Les vil·les modernistes han cedit a les façanes de marbre i a les balconades de luxe. És el rovell de l'ou que encara pot disfressar la suburbialització de Vinyes.