Dec ser un irredempt, mai no dec haver estat ni catòlic: dec confondre religió amb el poder coercitiu, amb la supèrbia opressora. No en va en el meu poble mallorquí, Orlandis, l'església i els seus capellans materialitzaven l'edifici i els personatges singulars. Alhora, la gent meva s'esmunyia esquifida en la subsistència marginal, raça absorbida des de temps immemorial pels cabuts giravolts del no-res. Si no hagués estat per aquesta marginalització que m'entrellaçava amb arrels perdudes, ¿com en la meva joventut sense horitzó hauria flairat d'amagat el rastre inversemblant del Diable en lloc de lliurar-me a la induïda misericòrdia de Déu?
—¿Qui som? —preguntava jo alterat de noi, tement i comprovant invariable que el camí que havien transitat tots els meus, el que seguia jo també, només girava entorn d'ell mateix.
—Nosaltres som nosaltres —contestaven els avis i els pares, amb inqüestionable convenciment absolut.
—¿I qui som nosaltres? —repicava jo. Arrufaven les celles, fitaven l'espai:
—No hi ha resposta perquè no és admissible que hi hagi pregunta.
—Però...
—Únicament es qüestionen aquells que no són. Evidentment no contestaven així, però eren així, sinó que m'escridassaven fastiguejats i indignats: —¿Què t'empatolles? Au, a sopar i a jeure. Més et valdria pensar quin ofici has d'aprendre.
Me n'anava al llit. Jo llegia llibres i per aquest conducte sabia no sols que el món i les seves disponibilitats eren incommensurables, sinó que també existia el poderós regne ocult de l'imaginari: llegia una novel·la i caminant sol per qualsevol indret del poble ho feia d'esma, era un cos sord, perquè el cervell botia pel seu compte, xisclava, murmurava, revivint i refent a la meva mida emocional la novel·la llegida. Mai no he estat tan feliç, és que només era il·lusió.
I els meus m'ofegaven el cervell, pares, amics, la moral i les idees, el radi físic d'acció. M'esfondraven el temps de cada dia, el temps de l'ànima. Ells només eren d'Orlandis, eren Orlandis. Com si jo hagués estat fill d'un mul o d'una mata llentisclera.