Debatent-se entre l'ostentació de nou-rics dels uns i la sincera afició dels altres, la tradició musical era potser l'única que, a la meva ciutat, es va mantenir en plena efervescència durant els anys de l'esterilitat. Era lògic que servís els meus interessos en un doble sentit. Per la meva vocació de jovenet culte i també per aquella disposició d'esnob, que em duia a embadalir-me davant les dissertacions del Cornelio sobre l'esplendorosa platea del Liceu i les seves llotges atapeïdes de gent elegant. En darrer terme, estava fatalment destinat a l'òpera perquè era punt de referència dels homosexuals selectes i els passadissos del Liceu, un lloc de tracte, com he descrit en algun dels meus llibres.
Tot i això, el meu debut com a liceista no va poder ser més humiliant. Lluny d'entrar majestuosament en una de les llotges principals, vaig ocupar amb l'Ana María dues butaques atrotinades del cinquè pis, i vam continuar ocupant-les a partir d'aleshores, de manera que després d'unes quantes òperes encara no havíem vist la famosa escalinata per on pujaven els prohoms les nits de gala i pels esglaons encatifats de la qual van rodolar d'una en una les perles del collaret de la Mariona Rebull, l'adúltera més reputada de la crònica barcelonina. I sobre aquest assumpte, la meva mare sempre va tenir alguna cosa a dir-hi:
—Doncs mira, Victòria, a mi em sembla que la Mariona Rebull tenia més raó que una santa; perquè, ja em diràs: et trobes a la flor de la joventut, ets ben plantada, ardent i a més a més pubilla, i et toca un marit que només pensa en la fàbrica i et deixa arraconada, què pots fer?, doncs fer cap del primer galant que et diu «apa, nena, som-hi» i tires pel dret. Que tens la mala sort que un anarquista pollós tira una bomba mentre estàs flirtejant en una llotja? Doncs, mira, Victòria, et carregues a l'esquena el teu destí i que et vinguin al darrere amb un flabiol sonant.
Més endavant, el Jove Inquiet em va explicar que el tema de les perles de la Mariona Rebull estava plagiat d'una pel·lícula txeca titulada Éxtasis, que va fer famosa la Hedy Lamarr abans de la guerra. Pel que sembla, la Hedy hi apareixia completament nua i després cometia pecat de fornicació, insinuat amb una mà que li arrencava les perles mentre una fosa indicava que allà hi havia hagut marro.
Tot això ho sabia el Jove Inquiet per referències llibresques, ja que, tal com havia passat amb moltes altres pel·lícules d'abans de la guerra, Éxtasis s'exhibia mutilada als cine-clubs; en canvi, Mariona Rebull s'havia exhibit completa en tots els cinemes. No hi ha res de més lògic. Mentre l'adúltera txeca gaudia fora mida en el coit, la catalana pagava el seu amb la mort, i les perles escampades per l'escalinata adquirien, doncs, un sentit de moralitat. Però, tot i que jo entenia aquella explicació, la vaig jutjar com a poc convenient per als meus interessos, de manera que vaig continuar gaudint amb la novel·la Mariona Rebull perquè mitificava els racons més estimats de la meva ciutat, els reconstruïa amb una fesomia molt romàntica i, sobretot, explicava la vida interior del Liceu, que era el súmmum de la fascinació.