Planeta - 2006 -
Debatent-se entre l'ostentació de nou-rics dels uns i la sincera afició dels altres, la tradició musical era potser l'única que, a la meva ciutat, es va mantenir en plena efervescència durant els anys de l'esterilitat. Era lògic que servís els meus interessos en un doble sentit. Per la meva vocació de jovenet culte i també per aquella disposició d'esnob, que em duia a embadalir-me davant les dissertacions del Cornelio sobre l'esplendorosa platea del Liceu i les seves llotges atapeïdes de gent elegant. En darrer terme, estava fatalment destinat a l'òpera perquè era punt de referència dels homosexuals selectes i els passadissos del Liceu, un lloc de tracte, com he descrit en algun dels meus llibres.
Tot i això, el meu debut com a liceista no va poder ser més humiliant. Lluny d'entrar majestuosament en una de les llotges principals, vaig ocupar amb l'Ana María dues butaques atrotinades del cinquè pis, i vam continuar ocupant-les a partir d'aleshores, de manera que després d'unes quantes òperes encara no havíem vist la famosa escalinata per on pujaven els prohoms les nits de gala i pels esglaons encatifats de la qual van rodolar d'una en una les perles del collaret de la Mariona Rebull, l'adúltera més reputada de la crònica barcelonina. I sobre aquest assumpte, la meva mare sempre va tenir alguna cosa a dir-hi:
—Doncs mira, Victòria, a mi em sembla que la Mariona Rebull tenia més raó que una santa; perquè, ja em diràs: et trobes a la flor de la joventut, ets ben plantada, ardent i a més a més pubilla, i et toca un marit que només pensa en la fàbrica i et deixa arraconada, què pots fer?, doncs fer cap del primer galant que et diu «apa, nena, som-hi» i tires pel dret. Que tens la mala sort que un anarquista pollós tira una bomba mentre estàs flirtejant en una llotja? Doncs, mira, Victòria, et carregues a l'esquena el teu destí i que et vinguin al darrere amb un flabiol sonant.
Més endavant, el Jove Inquiet em va explicar que el tema de les perles de la Mariona Rebull estava plagiat d'una pel·lícula txeca titulada Éxtasis, que va fer famosa la Hedy Lamarr abans de la guerra. Pel que sembla, la Hedy hi apareixia completament nua i després cometia pecat de fornicació, insinuat amb una mà que li arrencava les perles mentre una fosa indicava que allà hi havia hagut marro.
Tot això ho sabia el Jove Inquiet per referències llibresques, ja que, tal com havia passat amb moltes altres pel·lícules d'abans de la guerra, Éxtasis s'exhibia mutilada als cine-clubs; en canvi, Mariona Rebull s'havia exhibit completa en tots els cinemes. No hi ha res de més lògic. Mentre l'adúltera txeca gaudia fora mida en el coit, la catalana pagava el seu amb la mort, i les perles escampades per l'escalinata adquirien, doncs, un sentit de moralitat. Però, tot i que jo entenia aquella explicació, la vaig jutjar com a poc convenient per als meus interessos, de manera que vaig continuar gaudint amb la novel·la Mariona Rebull perquè mitificava els racons més estimats de la meva ciutat, els reconstruïa amb una fesomia molt romàntica i, sobretot, explicava la vida interior del Liceu, que era el súmmum de la fascinació.
Aquella acumulació d'experiències feia que, quan sortia del'apartament del Rubén, tot em semblés vulgar, anodí i molt«d'anada». Al mateix temps, em servia per contrarestar la severitat dels preceptes culturals que assimilava als cine-clubs, ala revista Índice i en la meva correspondència amb la Maruja il'Amparo. La mateixa severitat que m'inculcava el Gil deBiedma quan es posava seriós i accedia a parlar-me de Coleridge, Keats o Eliot. Però les coses no anaven sempre de la mateixa manera, perquè durant aquells primers dies de la nostra amistat ell no buscava un contertulià, que n'hi sobraven, sinó un noi capaç de divertir-lo. Li venia de gust tenir una xerrada amena, que li podien proporcionar els habituals de certs bars i, encara que jo presumís de ser més culte que els altres, de fet no deixava de ser un d'ells. Vaig trigar molt a confessar-li la meva vocació literària, perquè era molt gran el respecte que m'inspirava. Havia assumit que el seu prestigi no es limitava al d'un brillant conversador, i encara menys al d'un senyor generós que es dedicava a acompanyar noiets quan sortien dels bars. Si més no, no va ser pas així en el meu cas. Per la seva instigació, vaig llegir poetes als quals no em vaig tornar a acostar en el futur i, al mateix temps, vaig completar les informacions que m'estava proporcionant el Rubén. Però, a més, el Gil de Biedma tenia l'educació d'un gran senyor i la demostrava. Igual que al Rubén,li encantava tot el que es referia a l'excentricitat britànica; tot iaixí, les informacions que ens oferia eren segurament més útils perquè ell efectuava la seva aproximació des d'un prisma intel·lectual. Li agradava especialment la xafarderia selecta dels anys bojos; passava d'una profunda dissertació sobre els diaris de Leonard Woolf a les anècdotes sobre la famosa amfitriona Lady Ottoline, l'excels cercle intel·lectual que va aconseguir aplegar alseu voltant i la violenta passió que va sentir per l'excèntric August John. Amb quina extraordinària riquesa de matisos ironitzava Gil de Biedma sobre aquells personatges!
Al Whisky Club, el comportament de tothom es feia més avinent amb la seva posició social. Era un recinte amb classe. Mentre els bars de la ciutat intentaven posar-se al dia amb vulgars decorats funcionals, abundosos de materials sintètics i amb una lamentable tendència a la uniformitat, alguns clubs privats giraven els ulls cap a la tradició britànica: còmoda, acollidora i molt respectable. Així era el Whisky Club, amb el terra emmoquetat, les parets entapissades amb tons pàl·lids, llums de sobretaula que escampaven una claror tènue, i butaques àmplies i confortables, calculades per a la conversa civilitzada i la relació hipòcrita. En cada compartiment, hi penjaven retrats de vell regust britànic: escenes de caceres en camps verds i milords abillats amb casaques vermelles.
Per sort per a la nostra autoestima, el Robert i jo ens havíem vestit de manera molt elegant: blazer, corbata i molta gomina als cabells. A més, com que a la meva solapa hi ostentava l'escut d'un college anglès, podíem passar perfectament per fills de bona família (si no hagués estat així, ens hauria mortificat ser entre aquell públic tan primmirat).
El Robert va comentar en veu alta al Toni que estàvem celebrant el meu aniversari i la xineta va transmetre la informació a un cert senyor de mitjana edat que ja feia estona que ens observava. No hi havia dubte que ens trobàvem entre gent ben nascuda, perquè aquell vell va decidir ajuntar-se al nostre grup i ens va obsequiar amb xampany. Vam encetar un animat col·loqui sobre temes suposadament refinats i al cap d'una estona ja compartíem taula amb dos homes més: l'un era un crític d'art, d'aspecte vulgar i una vestimenta més aviat llardosa. El segon era un poeta anomenat Jaime Gil de Biedma, que, segons em van explicar, tenia molta anomenada en els cercles literaris més exigents. He de confessar que jo no n'havia sentit a parlar mai. No era un home de fama espectacular, sinó de renom de qualitat. Em van dir que el seu fort era la literatura anglosaxona, de manera que ens vam embrancar en una conversa sobre no sé quins autors. Podria ser que aquella nit ja em parlés de Christopher Isherwood, un autor perfectament desconegut aleshores en les nostres latituds? En tot cas, abans o després, em va fer arribar un exemplar de Prater Violet, que incloïa retalls de la premsa britànica amb alguna informació sobre l'autor. (El temps els ha donat un to groguenc, però sobreviuen a la biblioteca de Ventalló.)