De la Plaça Major
També per a mi és el cor de molts records que, col·lectius, s'han fet íntims, a més d'altres únicament personals; cor, doncs, no pas de la vila solament, un xic meu també. El centre cívic rau allà, encara avui, per moltes coses, tot i que el poble ha crescut. El Passeig n'és un altre. ¿Quin misteri batega en certs indrets urbans o vilatans perquè assoleixin tal atractiu? ¿Rau el secret en el profund sentit social de l'home? Perquè em cal confessar que, si de petit m'adonava ja de la bellor d'aquell quadrangle entre porxos, de gran, l'he pogut esguardar millor amb ull crític. I si és cert que aquell espai regular que ve de l'antigor, i que els segles XVII i XVIII arranjaren amb la noblesa de cases com les de ca l'Adroguer i de can Vilella, una davant de l'altra, i amb les porxades ben escaients, porxades a les quals fan acord les d'un altre costat, el de davant de l'Ajuntament, costat que malauradament no en té; i que, tot plegat posseeix un encant de poble català agradable, queda lluny, això no obstant, de la bellesa excepcional del nostre monestir. Vull dir, amb això, que no és pas la bellesa particular de la plaça, la motivació del meu afecte, sinó la vida que hi ha passat i de la qual jo he estat partícip.
Un record ben personal de la Casa de la Vila —nom escaient per dir Ajuntament—, és la vacuna de la verola. Ens espantaven una mica aquells talls curiosos. Me'ls féu el metge al capdamunt del braç esquerre. Encara n'hi duc la marca. Va donar-me febre l'endemà. Però, tot plegat, poca cosa. Una experiència nova i la satisfacció d'haver estat valent, com ponderaven, amb estimulant gentilesa, les amigues de la mare.
Del balcó d'aquesta Casa de la Vila, comencen els records, diguem-ne col·lectius. D'aquest balcó, des del qual els dies de la Festa Major i festes assenyalades penjava aquella gran àliga d'ales mig esteses, potes amb urpes cap avall, aplanadament estesa damunt del tapís, emblema cívic de Sant Joan. Una mica més alta que el cap, de bec corbat, la corona amb el collaret entortolligant-la, signe heràldic del títol de baronia amb què s'ennobleix el poble. A aquella balconada endrapada, de les solemnitats, hi pujaven el batlle i els regidors, les autoritats provincials o fins més enlairades, quan s'esqueien a la vila. Per això em féu una emoció especial la primera vegada que, no sé per quina ocasió, no certament de festa ni amb autoritats, sinó d'un dia corrent, vaig poder ficar-m'hi. Per la Festa Major hi presenciaven el ball de les caputxes i gambetos. Aquella dansa popular que després he trobat tan distingida. I no solament jo sinó també d'altres, com el bon amic i poeta terrassenc Enric Gall, que va dedicar-li un sonet, encisat del seu senyoriu, i que amablement va dedicar-me.