De com un horabaixa em tancaren al cementeri
Una vegada, essent sortida jo amb una amiga que era vinguda a passar alguns dies a Llucmajor, a respirar els aires de fora-vila, la dita amiga em digué que li agradaria veure el cementeri. Confés que no m'hauria acudit el dur-la allà, però com no n'érem gaire lluny, pel poc que em costava, vaig accedir al seu desig, i allà ens dirigírem, trobant, a la nostra arribada, les altes barreres obertes, i ningú per aquell voltant, cosa que em féu suposar que el fosser devia esser per allà prop, i com per res el necessitàvem, no ens cuidàrem de cercar-lo, anant capdret a la petita església que està al fons del sagrat recinte, just a l'enfront del portal d'entrada.
A mà dreta de l'església hi ha la nostra tomba, i era natural que la visitàssim. Allà ens agenollàrem una estona per pregar; la pregària, supòs que no seria llarga, i ens alçàrem després per seguir el nostre passeig, de retorn a la vila. Al davant de l'enterrament de la nostra família, hi havien alçada una capella particular que impedia veure el portal d'entrada, i allò ens va perdre, perquè al deixar enrere la dita capella, ens adonàrem, ja de lluny, que les barreres que havíem trobat obertes, eren ben closes. Apressàrem la passa, i quina no seria la nostra esgarrifança en veure que no tan sols eren closes, sinó tancades en fort!
Debades sempentejàrem, però res: tancades amb pany i clau; i el dia que se n'anava; i ni una ànima vivent en tot allò. Ens posàrem a cridar, però ni resposta! Sentíem, camp enllà, qualque remor de carro; devia esser gent que es retirava de la feina, i els sodrocs ofegarien les nostres veus llunyanes. Ens acreixia la inquietud el pensar que se'n venia la nit, que a ca-nostra passarien ànsia de veure que no compareixíem, i... les darreres que tendrien d'anar-nos a cercar al cementeri. I llavors, que si un cop venguda la fosca seguíem cridant, els nostres clams no servirien més que per fer fugir de por la gent que ens pogués sentir!
Amb això passaren algunes dones que venien del camp; se giraren i em conegueren, i en enterar-se de tot, en voleu d'espants!... que no tenguéssem ànsia, que ja anirien a donar avís a qui pertocava perquè ens vinguessin a obrir. I arribà més gent. «Aquí dins hi ha dues senyores tancades», i tothom s'aturava part d'allà de la barrera.
Ja teníem companyia i esperança d'esser alliberades. I passà un home amb un carro. —«Si vostès no tenen por, digué, jo em compromet a fer-les saltar la tàpia.»— «Sí, sí, com més prest millor», vaig respondre.
Les dones anaren a cercar una escala de collir figues, de per aquells voltants; però l'escala no arribava, ni de molt, al cim de la paret. Elles, donant volta de part de fora, començaren a cercar el punt més practicable del dos, i amb això vérem allà lluny una mà que guaitant per damunt la tàpia ens feia senya que ens hi acostàssim, i allà acudírem. L'home del carro, amb una agilitat prodigiosa s'enfilà al cim, i prenent-me per les mans com si fos una ploma, tan bon punt em tingué allà dalt comença a amollar-me per avall, dins el buit... Dues dones aguantaven fixa l'escala —que, com he dit; no arribava a dalt,- ben adossada a la paret; i una altra, agafant-me el peu i posant-me'l al primer escaló, aconseguí que pogués davallar per mi mateixa.
Per igual procediment i animada amb el meu exemple, fou salvada, després, la meva companya. Ja estàvem lliures, per mercè de Déu, i regraciàrem tothom amb la més bona voluntat. Volien que pujàssim al carro per acompanyar-nos a casa, però els diguérem que ja hi arribaríem a peu.
Amb això el nostre alliberador —que resultà esser missatge de ca l'apotecari— arribà al poble abans que nosaltres, i esbombà la notícia. Així és que en esser nosaltres a casa i contar l'estranya aventura i enviar a la farmàcia per un remei, l'apotecari, ja enterat de tot, en veure comparèixer la nostra criada, li sortí amb aquestes:
—¿Que véns a cercar calaguala?
I no passà res pus.
Després de molt i molt de temps —no sé quants d'anys!—, essent nosaltres a Son Verí i havent anat de passeig fins a S'Arenal, trobàrem a la vorera de mar un carro amb un home que carregava d'alga, el qual em saludà amablement i afegí: «Que no em coneix? Jo som aquell qui la va treure del cementeri.» Amb l'atolondrament de la feta, i els anys passats, ja se m'havia esborrat la fesomia; així és que em vaig plaure molt de l'encontre, i encara hi férem una rialla.
Déu li haurà pagat aquella obra meritíssima i transcendental, a mesura del meu agraïment, que no té fi.