De Cabrera, en recordo perenne el xiscle aspre de les gavines giravoltant dalt del cel, com si els ogres les enviessin de més amunt per amenaçar-nos; la gràvida salobror de l'aire, una insídia invisible i tangible; l'obsessiva magnificència del mar, com les goles dels somnis: semblava que les aigües es poguessin obrir per qualsevol lloc, que el mar et clavaria queixalada; l'espantosa fetor humana: t'acostaves a un cos i li pudien l'alè, el sexe, les mans, reconeixies cada persona per la seva pesta peculiar més que no pas pels trets, que tothom ja havia perdut demacrat i febrós, o per la veu ja convertida també en roncs balbucejos. I recordo Gérard de Fleury voraginós...