Davallem per les golfes –ets porxes- del casal, obertes als vents i a les rates. Aquí hi tingué un esbós de gimnàs, en Villalonga, i encara pengen, mig podrides, les cordes de les anelles. Al costat, a una cambra emblanquinada, hi ha una taula i una caixa, dins la qual guarda exemplars dels seus llibres. L'escala és de cargol, estreta. Obre una petita porta i tot canvia: som a la planta principal de la casa, antic palau ciutadà, al carrer Estudi General, carreró llarg i flac, de penombra humida, per on transiten estudiants, turistes i canonges. A l'estiu és fresc i més enllà dels voladissos bat, encegador, el sol, incapaç de penetrar per l'avenc. L'entrada de can Villalonga és un arc que dona a un pati nu, de llum tèrbola, del qual arrenca una escala cap al primer pis, cap a una porta alta i fosca. Per trucar, s'ha d'estirar la campaneta.