Curiosament, vaig conèixer ja l'existència i l'ésser de l'Alguer -tot i que no el lloc, on he arribat per primera vegada aquests començaments d'abril- deu fer uns vint anys, i a la catacumba mallorquina. M'explicaré. A l'illa, llavors, el català, o el mallorquinisme, era una cosa summament prudent, que una minoria servava amb zel, entre la indiferència popular i la total inquina de l'element oficial. Una festa anual, als ombrívols i vastos boscos de la península de Formentor, aplegava els fidels -als quals potser mai no agrairem la tranquil·la fe amb què sempre van obrar, i que a poc a poc va vèncer els nostres dubtes, ignorància i tebior-. Allà, s'hi deia una missa per a l'ànima del poeta Costa i Llobera, i després, en una clariana del perfumat pinar, davant un bust del versificador classicista i sacerdotal, es recitaven rimes. Bé, un any hi va aparèixer el senyor Rafael Catardi, general de l'exèrcit italià, fill de l'Alguer i poeta en català. Va recitar també i, temperamentalment, va plorar abraçant-se a tots nosaltres, en nom d'un món de segles i història, que ressuscitava de l'oblit a través de les paraules d'una llengua. Probablement, tots ens vam emocionar.