Creuàrem l'Avenida de Barcelona i travessàrem Ca N'Anglada —un altre barri d'autoconstrucció, amb carrers sense asfaltar, ni enllumenat públic, ni res de res—. La riera separava aquest barri del de Las Arenas.
Catastròfic: aquesta era la paraula. Tot allò que estava a una distancia inferior als cinquanta metres a ambdues bandes de la riera, havia quedat arrasat. Només, aquí i allà, es feien notar les restes de la destrossa: parets esmicolades, mobles rebentats, restes de roba, d'herbes, de branques, de vida. Els pilars del pont del ferrocarril també havien quedat reduïts a runes. Com a silenciós testimoni de l'ímpetu de les aigües, només quedaven les dues vies del tren, torçades i malmeses, penjant sobre el curs de la riera. Em van semblar dues tètriques espines d'arengada.
El mateix llit de la riera, curiosament, era pla i regular —a excepció dels llocs on s'amuntegaven restes— com si hi hagués passat una piconadora.
La desfeta de l'Avenida del Caudillo ens semblà aleshores un joc d'infants en comparació de la tragèdia que ens vam trobar després d'haver creuat la riera.
Amb la muntanya de Sant Llorenç del Munt al fons, se'ns mostrava un paisatge desolat de gent que no sabia on anar, sense adonar-se que eren a casa seva; a allò que havia estat casa seva.
Allà no hi havia unes quantes cases ensorrades: més aviat es podien comptar amb els dits de les mans aquelles que s'havien mantingut dretes.
Vaig provar d'ordenar la meva memòria per tal de trobar, enmig del desastre, el lloc aproximat on es podia haver aixecat la casa de la Maria. En adonar-me que era una tasca inútil, vaig optar per mirar de trobar-la enmig de la multitud de persones que provaven de rescatar quelcom útil del munt de misèria en què s'havien transformat les seves llars.