Continuava el transport adelerat. El vespre abans, després de dipositar a cal calcinaire en Vicenç Barral, la Botafoc s'havia tornat a fer a la mar, i restà parada, quinze milles a ponent de la Dragonera, durant tot el dia. Havia esdevingut la calma i l'aigua era morta, brillant, com un plàstic. A l'horabaixa, l'emissora els donà l'entrada en cita per a les dues de la matinada. Fou una jornada d'espera impacient, sota un sol xafogós.
Van tornar-se a encendre uns fars: els del Pegaso, que va emprendre la pujada cap a la carretera, ja carregat. La gent suava i l'alenar era espès. Una caixa amb cinc màquines d'escriure va relliscar de les mans d'un home i caigué damunt el peu d'un altre, dins la bodega. Hi hagué un crit i l'espardenya del ferit quedà roja de sang. S'emportaren l'home. Tres màquines d'escriure quedaren trencades. El nostramo va renegar i en Puig-Savall les va llençar en mar. En Menuda i l'amo Banyabufarí van davallar de la llanxa. Es desembarcaven els últims fardells. El Land Rover va posar-se en marxa i com un animalot talòs se n'anà, resseguint a poc a poc les voltes del camí.
El patró va tombar el telègraf de màquines i tot d'una els motors roncaren amb estrèpit. La Botafoc va recular, apressada, i després es disparà, ràpida i poderosa, cap a aigües franques.
Cala En Basset tornava a quedar enfonsada dins l'obscuritat deserta, perduda. Per la cresta dels puigs sortia ara mitja lluna, patena groguenca, la blavosa lluminositat de la qual no arribava a la costa, protegida encara pel caramull muntanyenc, i queia mar endins. Avançava la llanxa des de la fosca a la dilatada i fantasmagòrica resplendor lunar. Navegarien amb lluna de quart creixent.