Com totes les botigues de Ciutat Vella, la granja estava formada per dues plantes. A la primera, hi havia la botiga, amb el mostrador farcit de llaminadures i diverses taules de marbre sempre disposades per a esmorzars o berenars. Però hi havia, a més, un detall que em feia pensar en les casetes dels gnoms: el balconet que treia el cap des del pis superior, destinat a dormitoris i altres reductes de la intimitat familiar. Més aviat hauríem de dir, de la intimitat només nocturna, perquè el menjador, la cuina, els trasters i el pati es trobaven a la planta de sota, separats del negoci només per una porta, sempre oberta per controlar el tràfec incessant.
M'encantava aquell balconet. El pare en va pintar els barrots de blau cel, com la façana, i jo fruïa a les taules de marbre, convertides en el centre neuràlgic dels meus jocs, dels meus estudis i les meves meditacions. També era el focus d'atenció de totes les dones que envaïen la botiga. Era constant l'anar d'aquí cap allà, en braços de les clientes, que m'acariciaven, em grapejaven i em sotmetien, amb insistència, a una pràctica que va ser d'una gran importància en el meu futur.
Acostumaven a tocar-me els genitals per comprovar si s'anaven fent com els del meu pare, molt elogiats tant per algunes senyores casades com per les putes més addictes del Barri Xino. Davant d'unes expectatives com aquestes, es pot dir que no hi hagué al carrer Ponent cap nen més tocat que jo.
Quan aquelles donasses em deixaven en pau, jo m'entotsolava en jocs sempre solitaris o en la contemplació d'unes imatges que constitueixen el meu primer record, el primer senyal reconeixible de la meva vida.
Era la vidriera de l'entrada el punt fix d'aquella meva observació diària, d'aquell entotsolament. I no perquè a través dels vidres es pogués albirar el carrer com un punt de possible escapatòria —era tan estret que no em permetia imaginar horitzons—, sinó a causa dels cartells que acostumaven a deixar-hi setmanalment diversos cines del barri.