Com tantes altres platges massa urbanes, aquestes de les Arenes i la Malva-rosa, més val visitar-les fora del ple de l'estiu. Aquestes platges vénen d'aquell temps en què no havien arribat encara el turisme de masses, els blocs d'apartaments davant del mar (ací no n'hi ha, gràcies a Déu) i l'automòbil obligat i universal: les Arenes i la Malva-rosa són platges antigues. Platges de balnearis amb palmeres i columnes, vells restaurants, «merenderos», cases de banys i, més al nord, modestes casetes amb jardí de cara a la mar. La cosa rara i admirable, és que gran part de tot açò encara existeix. Això sí: amb un gran i molt recent «passeig marítim» davant, que certament li resta gràcia a l'antiga platja, però li afegeix comoditat. En tot cas, encara és possible, ací, veure la platja i la mar com una cosa natural, que apareix on s'acaben els carrers i les cases, i no com una gran instal·lació pensada i muntada només per al turisme d'estiu. Fent un petit esforç, hom pot representar-se Joaquim Sorolla, amb barba i barret d'ales amples, plantant el cavallet damunt l'arena i pintant infants nus estirats a la vora de l'aigua, parells de bous que trauen de la mar pesades barques de vela, o senyores que passegen al sol per la platja daurada vestides dels peus al coll amb blanques robes vaporoses. L'altre geni local associat a la platja és, naturalment, el novel·lista Vicent Blasco Ibànez, que en els seus primers anys de glòria i de bons ingressos s'hi va fer construir un gran xalet amb cariàtides, d'aire hel·lènic en versió passablement kitsch, que fa pocs anys ha estat restaurat. En les fotos de l'època, l'escriptor hi apareix passejant per la platja ostentosament sense corbata, amb un havà entre els dits, deixant-se admirar per banyistes, xiquets i pescadors.