Com la nit anterior, vaig pujar al Barri per a beure'm un parell de plis-plais, cafè licor amb Coca-cola, i arredonir la faena amb un gintònic. Prenia l'última copa en la plaça de Quijano. Portava a la mà un got de plàstic, dins del qual la tònica transparent, ja sense bombolles, havia estat contaminada amb ginebra de garrafa, capaç de dissoldre els glaçonets de gel amb rapidesa sulfúrica, reinjectada en una botella de Gordon's.
En la matinada hivernal, el Barri traspuava el rebombori implacable de cada dissabte/diumenge; i els cossos adolescents, concentrats carnalment a la plaça, alçaven el fred nocturn cap a una temperatura catalítica que ens apropava a la primavera. Jo havia viscut i sentit aquells carrers com un dels meus paisatges favorits. M'agradava el lloc, i envoltat per aquest sentiment era al carrer després que un dels cambrers, amb fermesa pròpia del justicier Charles Bronson, em recordara que «ens veiem obligats a tancar a les tres de la matinada en compliment de l'horari oficial».
Un mar de caps, sorgits de l'interior dels antres clausurats a l'uníson, s'agitava a la plaça, amb una bullícia de la qual prompte emergirien els primers crits: ¡Todos al Ayuntamiento! Amb certa curiositat, em vaig distanciar alguns metres per a veure en perspectiva aquella onada sinuosa, festiva, bullent i majoritàriament estudiantil, aferrada darrere les últimes cerveses. La nit era jove, i tendra, i tot just havia començat per a nosaltres.
En peu, damunt el petit mur que envolta la vorera del centre de la plaça, dos xics amb el cap rapat, caçadora verda i pantalons cenyits, s'havien erigit en agitadors de masses. I la seua consigna em va deixar perplex:
-¡Puta Valencia! ¡Todos al Ayuntamiento!
Després cridaren la mateixa tonadeta utilitzada per a demanar aigua als bombers durant la cremà de la nit de Sant Joan, però aplicada al mandatari local.
- ¡Alcalde, cabrón, hijoputa y maricón!
I de seguida començaren a baixar pel carrer de Sant Nicolau, cap a la plaça de l'Ajuntament, carrer avall, a través del pòrtic d'Ansaldo. En concentrar-se davant el Palau, algunes colles brandaven litrones com si foren armes contundents.