Com degueren pujar fins ací aquesta campana que pesa vuit tones...

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008

Com degueren pujar fins ací aquesta campana que pesa vuit tones i la boca fa dos metres i mig de diàmetre?, vuit mil qui­los són el pes de vuit metres cúbics d'aigua, són vuit cotxes mitjans com aquells que circulen per la Plaça de la Reina o fan cua a l'entrada del pàrquing subterrani, vistos des de l'altura del campanar de la Seu pareixen molt petits, com cotxets de joguina, però premsats en un bloc de ferralla serien un cub d'una tona, vuit blocs vuit mil quilos el pes de la campana que van fondre ja fa prop de cinc segles, l'any 1536 segons deia per darrere el tiquet de l'entrada: no entenia de quina manera la pogueren pujar fins allí, més de cinquanta metres sense comptar l'espadanya o remat de la torre on penja sola i plena de majestat, va imaginar bastides de fusta, politges i escales per la part exterior del campanar, va imaginar una mena de grua de bigues instal·lada allí dalt i corrioles i cordes i allà a baix una multitud d'homes estirant i cridant i potser els canonges de la catedral, l'arquebisbe, el virrei i cavallers i dames contemplant l'espectacle, i darrere apinyada una multitud de gent del poble. Imaginava l'operació però no li semblava possible, llavors no tenien aquelles grues metàl·liques gràcils que guaitant recolzat a la barana de pedra veia escampades per tota la ciutat i que un home sol manipula i governa pitjant un botó, tan altes que creixen per damunt dels terrats i teulades dels carrers antics, per damunt d'edificis moderns, i fins i tot superen els blocs de torres de pisos més alts, alguns encara en construcció, que a ponent i a llevant tanquen la vista com una muralla exterior i remota o més aviat pareixen fites provisionals d'un perímetre urbà sense límits, allà on mirava hi havia grues en forma de lletra L majúscula invertida, sembla un prodigi que s'aguanten dretes, i en alguns llocs n'hi havia tantes que formaven un bosc. Havia pujat sense molta fatiga els dos-cents esglaons triangulars i concèntrics de l'escala de pedra gastada, girant sempre a l'esquerra seguint l'espiral i aturant-se arrambat a la dreta contra el mur circular de pou estret profund quan baixaven en grups de tres en tres o de quatre en quatre adolescents d'alguna expedició cultural escolar, elles fent crits aguts i escarafalls de mareig fals o de pànic fingit i ensenyant el melic mentre els culets i els ventres i els pitets passaven a mig pam dels seus ulls o gairebé fregaven el seu nas i el perfum de femella agitada joveneta suada l'assaltava tot ell i cobria l'olor d'humitat que exhalava la pedra, ells llançant esgarips amb veus de quinze anys esquerdades i amb ulls insolents mirant l'home que els devia semblar un vellet panteixant que a penes podia pujar, amb la cara suada i la jaqueta al braç, l'escala que ells baixaven alegres entre xiscles salvatges i empentes a les companyes per a fer-les cridar i respondre amb insults i abraçar-se a l'eix de pedra freda de l'espiral, havia pujat doncs suportant el descens interminable de grapats d'escolars com bestioles indòcils, i ara al terrat, resseguint la barana i després aturant-se i seient al banc de pedra, es torcava la suor de la cara i contemplava, alternativament, la campana descomunal i la ciutat. Mirà el rellotge i faltaven a penes quatre o cinc minuts per a les set, per la banda de mar s'esfumaven en la llum grisa escassa els perfils de pont mòbil amb braços de les grues enormes del port i els volums, incomprensibles mirats des d'allí dalt i des de tanta distància, de la ciutat novíssima dita de les Arts i les Ciències, esferes, semiesferes, angles estranys, fileres d'arcbotants, aquella closca monstruosa o casc, i al costat blocs altíssims de pisos, per allà dones seria on Irene i ell podrien buscar un lloc per viure, una llotja per mirar l'espectacle d'aquell extrem absurd i exòtic de la seua ciutat, i alhora una finestra per contemplar de prop la mar i el camp, ara que per primera vegada en la vida hauria de triar carrer i casa i ara que, per una circumstància trista i feliç alhora, ben prompte disposaria també de diners suficients per poder elegir amb llibertat un lloc per viure, amb llibertat compartida amb Irene.