Castelló és una ciutat fallida, un projecte urbà inconclús, una vila amb vocació catedralícia però envoltada de murs que destil·len aires de parròquia. Cases cantelludes i places italianitzants. Tot és menut, íntim, només el paisatge és grandiós i acolorit. La badia de Roses espetega resplendent sota un cel essencialment blau però esgarrapat per deu mil cristalls de tramuntana.
Castelló d'Empúries és la quinta essència de l'Empordà, o potser la primera. Les parelles es passegen pels carrers de la vila, amb aires endiumenjats. Les camises virolades i les calces curtes dels forasters es barregen sense solució de continuïtat amb els texans de la nena que estudia a ciutat, amb les bosses de mà de les senyores que surten de missa major i el bastó d'un vell que ja es mira el món de reüll. Una nena, amb ulls de xineta, travessa la plaça amb patinet i un senyor amb barret, corbata i ulleres de sol acaba de compondre la versió moderna d'un fris que els dotze apòstols de la portalada de l'església ja fa segles que contemplen.
Entre els camps i les closes, entre vinyes i oliveres, entre la Muga i la Mugueta, entre els aiguamolls i la plana, Castelló, vila de comtes i trobadors, bastida sobre un passat de llambordes fredes, entre l'udol de la tramuntana i el record del bruel dels bous, viu ara encarada a un futur d'asfalt roent. Navegant entre una Venècia de cartó pedra i una vila de pedra picada, Castelló d'Empúries es reclou en el seu neguit, però canta cançons d'esperança. Ben segur que un dia algú sortirà de nou a la plaça dels Homes i mirarà cap al cel sense rancúnia.