Cap a l'octubre de 1936 tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran cementiri sota la Lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius mai de la vida no he escrit com Bernanos i m'he refugiat a Bearn, al despatx del carrer Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol. I no solament això. Callar davant la mort, sabent que a l'hora que jo estava amb Zayas, el cap dels falangistes, els pagesos dels quals parl a les Falses memòries, els criats i amitgers, aquelles persones tan amatents que ens portaven un cove de figues acabades de collir, els primers albercocs de l'anyada, una carretada de sacs de blat, eren exterminats sense pietat.
La guerra, sempre aquell malson retornant de forma intermitent, sense descans.
Volia deixar Palma, enclaustrar-me a Bearn amb Maria Antònia. Provar d'oblidar les nits de guàrdia, quan sentia els trets dels escamots d'afusellament. Desitjava deixar de banda els dies atziacs, poder sortir els horabaixes que no tenia servei al Mercat Central, al manicomi, i veure com florien els ametllers. Desitjava retrobar-me amb mi mateix per sentir novament l'alegria d'abans de la guerra, quan escrivia a Brisas... Marxar, desaparèixer de Palma... serviria per fer oblidar el meu compromís amb Falange? No ho sé. Sempre he tengut els meus dubtes al respecte. Malgrat el meu Diari de guerra, les declaracions als mitjans de comunicació i als estudiosos que durant dècades han vengut a entrevistar-me al carrer de l'Estudi General, pens que sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que em retregui aquells escrits de circumstàncies. Hauríem de veure que haurien fet molts dels meus crítics, els inquisidors del present, si s'haguessin trobat en una situació semblant a la meva!