Calia donar-los temps que es cansaren de matar. Algun dia en tindrien prou. Imaginaven la taula del jutge instructor a caramull d'expedients. Se suposava que no triava. Aquell, quan allargava la mà, només agafava cada vegada el del capdamunt. Tot depenia d'aquells pocs papers, al despatx del jutge instructor. Quan li arribaven a les mans, el pres patia, sempre li feia fer una passa més, o totes les passes seguides, de correguda, cap al final. Era el seu cas. No podia ignorar que ja l'havien apartar del formiguer d'homes que esperaven a les Escoles Pies. Prompte faria l'any i mig que el tenien tancat allí. Sentia que havien començat les presses. Volien acabar. El seu cas ja no tenia espera.