Cala de Sant Francesc
S'endinsa el mar en la deserta cala
ara a l'hivern, com tremolant de fred,
i, en l'ample llit d'arena pulcra, exhala
un lleu sospir en el redós quiet.
La roca, seriosa, s'hi contempla
a banda i banda del seu arc precís:
altars barrocs configurant un temple
que té per volta l'ample cel blavís.
El sol, quan neix, en l'aigua s'acarrera
per fer-li la visita matinal
i hi estén el foc de sa exultant crinera
joiosament, solemne i triomfal;
fa tornar d'or les roques i fulguren
les llumenetes en el blau cristall...
i les petites ones hi murmuren
pures oracions en devessall.
I brilla la pineda que l'emmarca,
i entra l'oreig a dur-hi moviment,
i, a poc a poc, la proa d'una barca
hi dibuixa una ratlla transparent.
El sol, que lentament pel cel camina,
tempera les fiblades d'aire fresc,
i descobreix l'ermita i il·lumina
l'altaret on reposa sant Francesc;
palpa l'aspre terreny, les romegueres,
estepes, farigola i romaní...
i aviva saba de les oliveres
entaforant-se en el fullatge fi.
Reben el seu caliu els lleus pendissos
que formen Santa Bárbara i Sant Joan
amb tots els seus herbeis tremoladissos,
la ginestera i l'arç aspre i punxant.
Hi fa un dolç estiuet, que allà no hi glaça.
L'ametller sotja per llençar el seu crit.
Tot s'hi reclou en admirable traça
i el sol se n' acomiada i ve la nit.
I van naixent estrelles una a una
i l'onada les rep dintre el seu si.
I surt de l'horitzó, grassa, la lluna
i comença a elevar-se i a fer camí.
Llavors la quietud es fa més densa.
Neixen com un misteri les clarors
que es van alçant cap a la volta immensa
enmig de salms, de glòries i llaors.
Aquella pau dolcíssima us invita
amb tendra fantasia a somniar...
I veieu a la porta de l'ermita
sant Francesc que comença a caminar.
A peu descalç arriba arran d'onada,
puja a una roca que l'onada hi bat,
i amb ull serè i amb l'ànima ablamada
s'exalta i diu: "Que Déu sia lloat!"
I va teixint, entre sospirs i bleixos,
un himne al Déu Etern i Creador...
i, a poc a poc, treuen el cap els peixos
embadalits amb el vibrant sermó.