Viena Edicions - 1977 - Barcelona
Camí del Vilar
Tens llarga història camí del Vilar!
L'horta t'encanta i el pi t'enamora.
En tu, hi ressona l'antic caminar
amanyagant-hi el neguit del qui plora.
Perquè s'esfumi la pena traïdora
el sant Rosari proposes resar...
Dins teu, l'amor hi ha vingut a rondar
de jovenesa enflairant-hi l'aurora.
En ser al final sents un pler benastruc,
entre flairoses florides de bruc,
i al Santuari la joia s'altera
quan, fervorós i incansable romeu,
adorador de la Mare de Déu,
sent l'esperit celestial primavera.
Croquis del Vilar
El sol feia el verd més verd:
ombra verda, claror verda,
fullareda fresca i gerda,
tremolor del verd incert...
No sé pas quin m'extasia,
si el verd pàl·lid o el verd fosc.
Tot plegat té dintre el bosc
una dúctil melodia.
Sento un poc d'esgarrifança
feta amb música de llum.
A ple sol l'abella brum
en un clima de bonança,
i amb les flors que té el Vilar
en fa mel, al Santuari.
Qui pogués la mà arriscar-hi
per untar-hi sempre el pa!
S'Abanell
Platja elegant de S'Abanell
amb la pineda fastuosa...
el mar et besa amb desgavell
i amb placidesa harmoniosa.
En l'esvalot del temporal
xarrupes l'aigua amb avidesa,
com absorbint un goig vital
fruit de sa indòmita feresa.
I quan murmura, ja calmós,
li sents contar cançons antigues,
d'un ver amor esplendorós,
nascut en calmes i fatigues.
Arrecerada en els teus pins
tens dos amors que et tan requesta...
i tu, que els sents bategar endins,
per mar i pins ets una festa.
Però remunta gloriós el sol,
que és flama d'energia,
abassegant el mar confós
i als pins calmant la fantasia,
fent que crepiti el teu sorral,
l'alè ardent d'un bes et lleva
i, amb abraçada triomfal,
et diu, ardit: «Ets tota meva!».
Al Passeig de Mar hi havia tres rengleres de plàtans que l'avidesa dels temporals va anar destruint, cremant, acostant-s'hi paorosament i aniquilant-los amb la seva besada destructora. Els que resten se us mostren abonyegats de tantes coronades severes i podades rectificadores. Però la saba generosa hi circula i, en ple estiu, us mostren la seva pompa de verdor amb una vitalitat corprenedora. Qui se'n recorda de la seva plantació? Qui va tenir la bona pensada de convertir un erm davant de la badia, terra abandonada a la pastura de les cabres i receptora d'escombraries, en un passeig d'arbres ciutadans per excel·lència? Sembla que va ser el senyor Mateu Vilà, quan presidia la Corporació Municipal, qui va tenir la feliç idea. Ell, alcalde forestal, va pensar de seguida a plantar arbres allà on li va semblar que feien falta. Anar a jugar a mar era la il·lusió dels col·legials, en sortir d'estudi, exhibint l'acostumada llesca de pa sucat amb oli. Allà folgàvem enmig dels «trossos» de la Mestrança, formant gronxadors amb un pal travesser per gronxar-nos-hi. O anar a jugar al camp de futbol arran d'onades, amb la pilota que sovint anava a l'aigua. Els més avantatjats en entremaliadures, s'enfilaven pels plàtans a arrancar-hi les boles (el fruit bord) o a sotjar-hi algun niu; a mirar si les petites havien rebentat canons; si anaven vestides, i endur-se-les a casa... però la major part de les vegades ja havien volat. Oh, aquella varada solemne del vaixell de tres país de la Mestrança dels Baguer! Tothom s'aferrava a la corda per ajudar en la treballosa varada. I quina alegria quan, per fi, vencent l'encallament, el veiérem gronxar-se gallardament dintre la mar en calma...! Era un altre Passeig de Mar.
El freu
Al peu del promontori del Convent
la punta de Santa Anna es mostra altiva
i cada onada que, potent, hi arriba,
l'escup i la rebitlla contra el vent.
Però, a l'instant retorna suaument
i, repensant-se de tornar-se esquiva,
s'acarrera pel freu i es torna viva
lliscant-hi amb placidesa de serpent.
S'esdevé així quan, amb braó infernal,
hi rebot l'onejar del temporal...
Però a l'estiu és tota una altra cosa.
Si hi aneu un dia cap al tard, veureu
la llum ponent il·luminant el freu
amb una cinta de color de rosa.
Cala de Sant Francesc
S'endinsa el mar en la deserta cala
ara a l'hivern, com tremolant de fred,
i, en l'ample llit d'arena pulcra, exhala
un lleu sospir en el redós quiet.
La roca, seriosa, s'hi contempla
a banda i banda del seu arc precís:
altars barrocs configurant un temple
que té per volta l'ample cel blavís.
El sol, quan neix, en l'aigua s'acarrera
per fer-li la visita matinal
i hi estén el foc de sa exultant crinera
joiosament, solemne i triomfal;
fa tornar d'or les roques i fulguren
les llumenetes en el blau cristall...
i les petites ones hi murmuren
pures oracions en devessall.
I brilla la pineda que l'emmarca,
i entra l'oreig a dur-hi moviment,
i, a poc a poc, la proa d'una barca
hi dibuixa una ratlla transparent.
El sol, que lentament pel cel camina,
tempera les fiblades d'aire fresc,
i descobreix l'ermita i il·lumina
l'altaret on reposa sant Francesc;
palpa l'aspre terreny, les romegueres,
estepes, farigola i romaní...
i aviva saba de les oliveres
entaforant-se en el fullatge fi.
Reben el seu caliu els lleus pendissos
que formen Santa Bárbara i Sant Joan
amb tots els seus herbeis tremoladissos,
la ginestera i l'arç aspre i punxant.
Hi fa un dolç estiuet, que allà no hi glaça.
L'ametller sotja per llençar el seu crit.
Tot s'hi reclou en admirable traça
i el sol se n' acomiada i ve la nit.
I van naixent estrelles una a una
i l'onada les rep dintre el seu si.
I surt de l'horitzó, grassa, la lluna
i comença a elevar-se i a fer camí.
Llavors la quietud es fa més densa.
Neixen com un misteri les clarors
que es van alçant cap a la volta immensa
enmig de salms, de glòries i llaors.
Aquella pau dolcíssima us invita
amb tendra fantasia a somniar...
I veieu a la porta de l'ermita
sant Francesc que comença a caminar.
A peu descalç arriba arran d'onada,
puja a una roca que l'onada hi bat,
i amb ull serè i amb l'ànima ablamada
s'exalta i diu: "Que Déu sia lloat!"
I va teixint, entre sospirs i bleixos,
un himne al Déu Etern i Creador...
i, a poc a poc, treuen el cap els peixos
embadalits amb el vibrant sermó.