Avise que són dos-cents set esglaons per una escala de caragol, per ascendir els cinquanta-un metres de la torre, que equivalen al seu perímetre. És un campanar octogonal, clàssic en el gòtic català dels segles XIV i XV - amb un precedent, també, en la torre de la Seu de Lleida -, acabat per Pere Balaguer, el mateix que va fer les Torres de Serrans. Si hom contempla l'alta i poderosa figura pot entendre, a pesar de l'espadanya afegida del segle XVIII, per què ha esdevingut el primer símbol de la ciutat: realment, no és un campanar qualsevol. L'ús d'un diminutiu familiar per una torre tan imponent i tan representativa, és també un símptoma d'una certa tendència dels valencians a reduir de grandària les mateixes coses que més s'estimen. Açò, per tant, no és el «Gran Miquel», sinó el Miquelet o Micalet, nom d'estar per casa que li van posar perquè la primera campana grossa va ser beneïda el dia de sant Miquel del 1418. En tot cas, l'amor al campanar és tan gran, que no solament es pot comprar un Micalet en ceràmica vernissada o en una placa de metall a les botigues dels entorns de la Seu, sinó que aquestes mateixes reproduccions es poden trobar -acompanyades sovint d'una barraca, de taronges o d'una parella de llauradors- en gran part de les cases de la ciutat i de l'horta, en un prestatge o damunt del televisor.