Arriben les barques i ancoren a la badia, prop de la platja, la meitat dels mariners amb els rems a punt per esvergar troncada a qui de nosaltres s'hi acosti, mentre els altres desembarquen les provisions i les abandonen damunt els còdols i la sorra. Alhora que la mitja dotzena de soldats del castell, un tros lluny, ens apunten amb espingardes.
Temen que no els assaltem i els roben les embarcacions, temen tocar-nos perquè no els contagiem les mil malalties que patim i que imaginen que patim. Nosaltres els insultem, els mostrem les dents, però som titelles esquinçades...
El menjar no ens basta gens ni mica. Hi ha grups que se'l racionen, una mica cada dia, és la seva única i desaforada preocupació. D'altres presoners s'empassen de cop la seva porció i després deambulen intentant robar als malalts i als que badoquen. I tots apedreguem una gavina, pesquem amb un filferro torçut.
La carn d'aquest ocell és estireganyosa i ja en queden pocs. Al peix s'hi han de dedicar hores i hores per enfilar-ne un, no tenim esca. I ja hem fet les roques netes de petxines i crancs, no n'hi resten ni per llavor.
Tothom té set, n'hi ha que queden roncs de set. L'aigua que porten de Mallorca encara basta menys que els queviures. I únicament en beuen de mar aquells que han perdut la raó: ja sabem des dels pontons quin és el final...
Quan vam arribar trobàrem una fonteta, rajava dins una escletxa, al fons d'una timba d'accés difícil. El rajolí d'una aigua amb gust aspre de calç. Però ja fa mesos que només en cau gairebé de gota en gota i sempre s'hi apiloten cues de centenars d'homes que per omplir-ne una escudella han d'esperar dies.
Així la magror de la gent és de pell resseca i aferrada als ossos. Com la que queda enganxada als esquelets.