Ara, sense eixir de la plaça de la Seu o tornant a la plaça, hauríem de parlar dels romans perquè València és una ciutat romana, i a més té una data de naixement coneguda. Davant mateix de la Cafeteria Roma, hi ha una gran làpida a terra que ho recorda. La inscripció fa referència a un text de l'historiador Titus Livi, que diu: «Iunius Brutus Cos. In Hispania, is qui sub Viriato militaverant, agros et oppidum dedit, quos vocatum est Valentia». Segons els arqueòlegs, la ceràmica més antiga que es troba al subsòl de la ciutat no és anterior al 150 aC, ni posterior a l'any 100, i com que el tal Junius Brutus va ser cònsol a Hispània l'any 138, precisament poc després de la mort de Viriat, aquest any, el 138, és amb tota garantia el de la fundació de València. Sembla que, en aquell segle II aC, aquestes terres que ara són l'Horta formaven una plana al·luvial, coberta d'aiguamolls i ocupada, sobretot en la part meridional, per un llac litoral que s'estenia entre els rius Túria i Xúquer; molt més extens per tant que la reduïda Albufera actual. Les possibilitats d'aprofitament d'aquesta plana, entre les ciutats íbero-romanes de Sagunt al nord i de Llíria a ponent, degueren determinar l'elecció del lloc per a instal·lar els legionaris que havien lluitat contra Viriat, o els indígenes que havien combatut amb Viriat, o els uns i els altres, no se sap de cert. Segurament el nom original de la nova població era castra valentia, que vol dir campaments forts, o bé, segons uns altres, el nom de Valentia era ja l'únic i primitiu de la fundació. El que és cert, és que el punt elegit era molt adequat per a un establiment nou i poderós: era, llavors, una illa entre dos braços del riu Túria.