III
Canvi
Ara la llum s'estenia arreu i ho emplenava tot. Voltada de vailets, Laia corria d'un lloc a l'altre. Era una cursa a l'aire lliure, sense fi ni objecte, sols pel plaer de sentir com la pròpia joventut vencia amb seguretat tots els obstacles. Pujaven per un camí de cabres, aspre, al Mal Temps. Un de la colla es va parar.
- Escolteu.
La lenta crida d'una campana. Signaven:
- No hi ha pas ningú, a dalt, avui. Havien vacil·lat
- Què fem?
- Endavant!
- I si la bubota ens arreplega?
Laia va riure.
- M'agradaria de clissar-la,
Avançaven. Al cim, una ermita. Un vot vilatà l'havia bastida, en recordança d'un vell miracle obrat pel pelegrí sant Roc. La ingènua devoció popular la va edificar al moment del Mal Temps, en un lloc enfront del cementiri, un lloc maleït que va ser confiat a la protecció del taumaturg. Era un turó ventejat pel xaloc i les tramuntanes, una roca calba, sense cap arbre. A sota, un espadat que la mar gratava.