Edicions 62 - 1986 - Barcelona
III
Canvi
Ara la llum s'estenia arreu i ho emplenava tot. Voltada de vailets, Laia corria d'un lloc a l'altre. Era una cursa a l'aire lliure, sense fi ni objecte, sols pel plaer de sentir com la pròpia joventut vencia amb seguretat tots els obstacles. Pujaven per un camí de cabres, aspre, al Mal Temps. Un de la colla es va parar.
- Escolteu.
La lenta crida d'una campana. Signaven:
- No hi ha pas ningú, a dalt, avui. Havien vacil·lat
- Què fem?
- Endavant!
- I si la bubota ens arreplega?
Laia va riure.
- M'agradaria de clissar-la,
Avançaven. Al cim, una ermita. Un vot vilatà l'havia bastida, en recordança d'un vell miracle obrat pel pelegrí sant Roc. La ingènua devoció popular la va edificar al moment del Mal Temps, en un lloc enfront del cementiri, un lloc maleït que va ser confiat a la protecció del taumaturg. Era un turó ventejat pel xaloc i les tramuntanes, una roca calba, sense cap arbre. A sota, un espadat que la mar gratava.
Un baf de quietud de tomba s'estenia per tots els racons i deixava a la pell esgarrifances de basarda. Les parets estaven cobertes amb draps i domassos negres, d'ombres malastrugues que prenien fantasmagòriques formes. El fum de l'encens ascendia en anelles i s'entortolligava en l'or i en la fusta dels retaules. La cera dels canelobres s'aprimava i encatifava el sòl amb un teixit de gotes llardoses, com de suor. Arribat l'ofertori, tremolaven corrues de candeles i desfilaven porugament, en silenci. El bramul es despertava amb renovada empenta. L'orgue grinyolava paraules desesperades que estremien les vestidures dels sants de l'altar major, uns sants fins, uns sants barrocs i pàl·lids. Movien el cap amb lentitud i es miraven els uns als altres, plens de tedi, i dissimulaven un badall d'una elegant fatiga. Somreien i s'ensopien a les fornícules en penombra, enfastidits d'una música que no entenien. Els presidia l'apòstol sant Pau, un sant Pau cortès, tolerant i savi com un cardenal d'Itàlia, un sant Pau no caigut al camí de Damasc. Portava la barba molt ben arrissada i agafava l'espasa sense gaire cura. No era l'espasa de les epístoles, brandant de fe i d'amor per un Déu justicier, sinó una arma de duels de cantonades, una eina de picardies. L'apòstol aclucava els ulls enriolats i s'abrigava amb la capa a l'antiga espanyola, una llarga capa encobridora de disbauxes i raptes. Aplegats a l'entorn, l'acataven els companys de la prèdica aspra, els altres grans escollits: uns rostres de pescadors d'un Genesaret de pessebre.
Altar farcit d'imatges, alts relleus. Escenes ingènues de la visitació, del naixement, de l'adoració dels pastors, de la triple ofrena dels reis. Estampes heroiques del vell Israel. Processó de màrtirs, de guerrers, de penitents, de confessors, de pontífexs, tots d'una íntima i escollida beatitud. Al cim d'aquesta vida benaurada, entre l'esclat de núvols i milícies angèliques, l'assumpció de santa Maria, plena de glòria. Més enlaire, l'esquena adaptada a la corba de la volta del temple, el Creador beneïa la Verge.
Enlloc la severa silueta del Crist agonitzant. Era el triomf de l'alegria de l'Església enfront del tràgic culte del Crucificat, l'exaltació de les lletanies i lloances hiperdúliques damunt la sòbria narració de l'Evangeli. Era el símbol de la salut assolida, del premi darrera el patiment de les hores amargues, de la pau ja deslligada de les angúnies del pecat i de la temença de damnació. Era l'obra madurada del Verb, el prodigi de la redempció acomplida, el perdó atorgat pels mereixements del Fill i per la gràcia del nostre Pare, que és al cel.