Aquí, recordo aquesta tarda d'abril lleugerament ennuvolada, vaig venir una vegada amb el meu gos, negre i espavilat, que es posà a córrer entre les ruïnes darrera el vol irregular d'una papallona blanca i groga. De cop, el gos va trobar-se davant la còpia de la monumental estàtua d'Esculapi, blanca, atapeïda de feresa amb la serpent, el pal i les barbasses. El gos retrocedí, alarmat. I va envestir lladrant furiosament cap a la voluminosa bubota.
Naturalment, el gos tenia raó. No és que l'Esculapi camini i gesticuli com sol fer la majoria de carn mortal. A més, el pas del temps l'ha convertit en un déu inservible. Però si hom s'hi atura davant i es pregunta quina significació podia tenir per a la gent antiga, el cervell efectua una altra viva transposició: ¿què són per a nosaltres —per als qui hi creuen— els símbols i les figures estatuàries de la religió subsistent avui, cristiana o budista? ¿Quines veritats i quines creences tenien aquells grecs pollosos i quines en posseïm nosaltres, si no tan pollosos sí tan ases? És llavors quan la Història pot deixar d'ésser una assumpte llibresc i convertir-se en una mestressa de la vida, com demanava algú. Pot ésser una lliçó d'experiència. "L'home no és, sinó que es fa", deia Sartre fa devers vint anys. La clarividència del gos era òbvia.
I és estrany, gairebé màgic, el que va passar en ésser descobert l'Esculapi, l'any 1909. No sols van impressionar-se els erudits, sinó que els pobladors de l'Escala, agitats per fosques creences, emocionats per reminiscències que subsisteixen sota capes posteriors, en aquest cas de tipus igualment religiós, van arrencar a trotar cap a les excavacions, enfervorits, arrossegant els nens i els vells, per contemplar la renaixença d'una vella divinitat. Resulta interessant de gratar per sota les crosteres oficials.