Aquesta ciutat ha estat, alternativament i simultàniament, iconoclasta i devota, conservadora i liberal, clerical i menjacapellans, reaccionària i revolucionària, fanatica i tolerant, i algunes altres oposicions incompatibles en aparença però combinades en la història i en la realitat social. Així, el fet que el personatge de més pes i que ha deixat més profunda marca a València durant aquells segles XVI i XVII, siga el fill il·legítim d'un duc andalús, és també una insigne paradoxa de la història valenciana. Joan de Ribera -també sant, des del 1960- va ser arquebisbe de València del 1566 al 1610, a més de rector de la Universitat, virrei, promotor de l'expulsió dels moriscos, cap de la contrareforma, censor suprem i gran col·leccionista de llibres, castellanitzador definitiu de l'església valenciana, instaurador de litúrgies que encar es conserven, i vigilant constructor d'un col·legi, una església i una capella magnífics que, excepcionalment, ens han arribat intactes. El conjunt va ser construït entre 1586 i 1604, i si l'exterior resulta potser massa sever i poc atractiu, l'interior és d'una bellesa sorprenent: la impecable serenitat del claustre renaixentista amb columnes blanques de marbre italià, l'harmònic esplendor de l'església, o la intimitat de la capella de l'Eucaristia o de la Immaculada, recoberta de tapissos de Brussel·les.