Aquest carrer s'havia anomenat Ponent, si bé després en digueren Joaquim Costa. Es troba situat al barri del Raval i en altre temps corria paral·lel a la tercera muralla de Barcelona, aquella que van construir al segle XVIII per cloure uns terrenys que després van trigar segles a repoblar-se per culpa de monstruoses crisis que no vénen al meu cas ni al meu encontre.[...]
Aquest és, de fet, el carrer que la meva gent s'obstinava a anomenar amb el seu nom antic, mai amb el que havien decretat els inútils buròcrates de la geografia urbana. I era aquella reminiscència una actitud natural, perquè la gent que em va veure néixer encara conservava les ultimes fogonades de l'autèntic fervor popular, i els noms, les frases, l'encant dels mots es mantenien amb la certesa de les herències que els pares transmeten als fills, si no hi ha altres tresors.
Per això, penso que aquest carrer Ponent té el nom més bonic del món. I potser per completar-ne la bellesa, es permetia conservar formes de vida més humanes, ancorades en una mena d'organització gremial. El meu carrer i els seus adjacents eren una pervivència d'interrelacions ancestrals, un petit univers on tothom es coneixia, de tant de temps que feia que les famílies hi vivien. És per això que cada fet es convertia en un esdeveniment col·lectiu i talment era celebrat i talment era impossible amagar-lo als altres.
Enmig d'aquestes coordenades, hi bategava un món bigarrat capaç d'encabir una infinitat d'oficis —adobers, fusters, lampistes, forners—, i els alternava amb una oferta de comerços tan variada que era com si el meu carrer fos el centre de la compravenda del món.