Aquell col·legi nostre amb el claustre sever no era, i no és, un col·legi qualsevol, era un edifici compacte d'aire perfectament conventual, regular i simètric tal com correspon a la segona meitat del segle XVIII quan va ser construït per dedicar-lo, segons que ens explicaven els bons pares escolapis, a l'educació dels fills dels botiguers, fusters i teixidors de la seda d'aquell barri de Velluters, història que ens presentaven com a punt d'orgull i amb l'honor hipotètic de ser un col·legi popular, tan diferent dels nostres quasi-veïns jesuïtes, que (amb una hostilitat que no gosaria dir-ne «de classe») consideràvem col·legi de rics. Però la poca o molta mística que aquells anys anava criant-se i creixent dins de mi, no naixia de l'honorable historial del col·legi, ni de l'aire conventual del claustre o dels corredors amb les cel·les dels pares, ni de les classes de religió, assignatura on sempre vaig traure una nota excel·lent: la mística naixia de l'església, que és tant com dir de l'estètica.
La nostra església era –és- un espai circular, amb una cúpula que sabíem que és de les més grans d'Europa, de la bellesa i dimensions de la qual (les recorde: vint-i-cinc metres de base i més de quaranta d'alçària) estàvem justament orgullosos. Però és sobretot una església italiana i encara barroca, amb marbres reals o fingits de color de carn tendra i de rosa, amb un altar que, quan s'il·lumina, té reflexos de glòria i de llum celestial: com les que a Roma, anys després i en tot temps, no m'he cansat mai de visitar. I tot plegat, la redonesa, la cúpula, els colors tendres, els capitells daurats de les columnes, l'altar i la llum, em produïa sovint sensacions confortables i tèbies, com si allà dins em trobara en un espai poblat d'àngels i de sants on era possible sentir el contacte proper amb un món superior tan eteri i tan sobrenatural com perfectament físic, real, mirar l'hòstia blanca i redona en la consagració i saber amb certesa que allò era el cos de Crist, sense que cap núvol pogués projectar ni una tènue ombra de dubte sobre una veritat tan clara com aquella. I era possible, molt especialment, sentir la presència de la Mare de Déu i la seua amorosa protecció des del cel, sobretot els dissabtes en la «sabatina››, quan abans de l'eixida cantàvem el Salve, Regina, vita, dulcedo et spes nostra, salve: vida, dolçor i esperança, mentre els llums de l'església brillaven, l'altar resplendia i la cera cremada i el fum de 1'encens escampaven aquell perfum únic (olor d'església viscuda i vivent, no d'església museu apagada), que jo respirava com el fum o el vapor d'una droga i que em feia sentir, quan cantàvem «illos tuos misericordes oculos ad nos converte», que la Mare de Déu realment em mírava amb els seus ulls compassius. Sense aquelles emocions, els quatre o cinc anys que vingueren després -després de la mort de mon pare- no haurien estat els mateixos. Quan eixia al carrer, tanmateix, quan travessava el barri de Velluters ja mig decrèpit, ple de putes i buit de telers, quan passava per dins de l'antic hospital, quan pujava al tramvia, era -almenys els dies que m'havia sentit més místic- com descendir veloçment de la glòria fumosa dels núvols del cel a la duresa de ferro i d'asfalt i d'empentes i crits de la terra.