Aquell Cap de França, juntament amb el Cabanyal i el Canyamelar, formaren entre 1837 i 1897 un municipi independent anomenat Poble Nou de la Mar, de curta durada però que reflectia la voluntat emancipadora d'eixos poblaments, tant respecte de la capital com del Grau, la seua costella fundacional.
El Canyamelar i el Cabanyal, per un pur efecte físic de sedimentació provocat per la construcció dels nous molls del port a finals del XVIII, van anar guanyant terreny a la mar d'una manera constant, creant nous carrers i engrossint les platges. De fet, l'església del Rosari, al Canyamelar, hui a una distància més que raonable de la mar, tenia en la façana diverses anelles per a amarrar les embarcacions, prova de la perduda proximitat a l'aigua. I pels voltants d'eixos nous terrenys anaren creant-se carrers rectilinis, traçats a cordell, tant al Canyamelar com al Cabanyal, carrers que es van omplir de barraques, alineades la majoria en eixos nous carrers que donen la cara a la mar.
I el Cabanyal va continuar creixent a l'ombra de l'església dels Àngels, perquè no havia de ser menys que el veí Canyamelar, i el seu campanar entre barroc i neoclàssic encara s'alça mostrant la seua potent altura, acompanyat d'una altra torre que sembla bessona mutilada, i que en realitat és un far que tingué curta durada (poc més de cinquanta anys, entre els segles XIX i XX).
Eixe creixement el farà tant cap a la mar, consolidant i especialitzant la pesca, com cap a l'interior, conreant les hortes que s'estenien a l'esquena, travessades de séquies de cabals potents. I aquelles barraques, després de nombrosos i periòdics incendis (particularment a partir del de 1875) van anar desapareixent per a donar pas a cases d'obra, en una alineació densa i que concentrà en eixes vivendes de dos altures una decoració de taulells de colors vistosos, de dibuixos geomètrics, configurant l'ànima contemporània del barri en una explosió espontània de modernisme popular, quasi casolà, que va acabar per donar una nova personalitat al barri.
Aquelles cases, igual que les barraques que les precediren, estaven habitades majoritàriament per pescadors que es dedicaven principalment a la pesca del bou en les platges, una modalitat d'arrossegament en la qual eixos animals tenien una part important de la faena. Són les escenes pintades per Sorolla, les descripcions de Blasco en la novel·la Flor de mayo, un paisatge aparentment idíl·lic, que en realitat no ho era perquè amagava grans dosis de misèria i dificultats, i que aquells retrataren quasi de manera pòstuma: pràctiques i tècniques que ja en aquell moment es trobaven ben pròximes a ser engolides per la modernitat.