Dia 22 de febrer, dimecres, de l'any 1956
Anit passada, eren quarts de dues i encara nevava. Vaig treure el cap a la finestra de l'habitació que dóna a l'hort. La neu mateixa que copiosament el cobria il·luminava el paisatge d'una claror pàl·lida, trista, mortuòria... Nevava silenciosament, misteriosament... Tota la nit m'intimidava com un fantasma blanc. Els tres o quatre arbres fruiters de l'hort tenien un aspecte cadavèric: negres de tronc, les seves branques s'anaven empolsinant de farina aparentant cremalls no ben carbonitzats pel foc.
De bon matí ens hem trobat amb la sorpresa de la nevada més forta d'enguany; no cap cosa, no, però Déu n'hi do. La mare ha sortit al terrat a prendre mides amb un branquilló: quinze centímetres. Venint com venia el temporal del cantó de Maians, era d'esperar, segons els entesos i per l'atapeïment que presentava, que ens deixaria encara més bell record. Durant el dia ha fet un sol esplèndid, magnífic, escalfava i tot, guanyant, reflectit en la neu —oh cel blau sobre un paisatge blanc!, intensitat de llum. El sol, avui, simbòlicament com mai, devia alçar-se de les més altes muntanyes nevades, al bell punt que les meves mans balbes de fred aixecaven el Sol de l'Eucaristia. He vist tota la neu dels encontorns agenollar-se amb mi i adorar silenciosament la blanquíssima Hòstia als drings dolcíssims de la campaneta litúrgica.