Columna/Albí - 1996 - Berga/Barcelona
Dia 22 de febrer, dimecres, de l'any 1956
Anit passada, eren quarts de dues i encara nevava. Vaig treure el cap a la finestra de l'habitació que dóna a l'hort. La neu mateixa que copiosament el cobria il·luminava el paisatge d'una claror pàl·lida, trista, mortuòria... Nevava silenciosament, misteriosament... Tota la nit m'intimidava com un fantasma blanc. Els tres o quatre arbres fruiters de l'hort tenien un aspecte cadavèric: negres de tronc, les seves branques s'anaven empolsinant de farina aparentant cremalls no ben carbonitzats pel foc.
De bon matí ens hem trobat amb la sorpresa de la nevada més forta d'enguany; no cap cosa, no, però Déu n'hi do. La mare ha sortit al terrat a prendre mides amb un branquilló: quinze centímetres. Venint com venia el temporal del cantó de Maians, era d'esperar, segons els entesos i per l'atapeïment que presentava, que ens deixaria encara més bell record. Durant el dia ha fet un sol esplèndid, magnífic, escalfava i tot, guanyant, reflectit en la neu —oh cel blau sobre un paisatge blanc!, intensitat de llum. El sol, avui, simbòlicament com mai, devia alçar-se de les més altes muntanyes nevades, al bell punt que les meves mans balbes de fred aixecaven el Sol de l'Eucaristia. He vist tota la neu dels encontorns agenollar-se amb mi i adorar silenciosament la blanquíssima Hòstia als drings dolcíssims de la campaneta litúrgica.
Mentre escric això, són quarts de dotze de la nit. He engegat la ràdio. Una emissora francesa, em sembla. Música de violins. A fora plovisqueja. (En Saperas diu: «I la remor de la pluja una lira».) He engegat la ràdio, cosa rara. (És una minúscul aparell, color de xocolata, marca RCA, bona, crec.) Dic cosa rara perquè gairebé mai no el puc escoltar. Està fet per anar a noranta volts. I heus ací que la llum està tan baixa que, d'ordinari, no crec que arribi als cinquanta. I és clar, és fosc, vull dir: la ràdio no toca i ningú no s'hi veu. Ara, en aquestes altes hores de la nit, i encara no cada dia, es pot començar d'agafar alguna estació. Molta gent ja són a dormir, i la llum, per tant, és més alta: puc acaparar-la tota com si fos un rei. Bé; això si el fuster, l'Esteve, no engega el motoret que té al seu taller perquè, si ho fa, la lluerna s'afebleix automàticament, gairebé fins a desaparèixer. Tothom li maleeix els ossos, pobre xicot.
Jo m'hi veig perquè tinc tres jocs de bombetes de diferent voltatge: 60, 60 x 60 i 90 x 60, i les vaig canviant —mirant de no cremar-me els dits— a mesura que la llum s'apuja o s'abaixa. És una molèstia, ja ho sé. Paciència! La llàstima és quan, per haver-se enrabiat de cop sobte, se te'n fon alguna. Valen quinze pessetones!
A voltes me'n ric jo mateix. Quan, irònic, pondero els avenços de la tècnica moderna arribats a Castellar de N'Hug, em glorio de tenir carretera, llum, telèfon, ràdio, aigua... Sí, senyor. Tenim carretera que puja de la Pobla i, convertida en pista militar, va fins a la Molina, per bé que sense asfaltar, o asfaltada només fins a la Farga Nova, i amb un peó que la cuida molt bé, val a dir-ho. Tenim llum, per bé que, no provinent de cap central elèctrica oficial sinó d'un motor particular, faci més claror un simple llumí que totes les bombetes del poble plegades. Tenim telèfon, però públic, no particular, el de Cal Ramonet. Tenim, o tinc, ràdio, però tan enrogallada que posa nerviós. I d'aigua, Mare de Déu si en tenim! Si no corrent a les cases, a la font pública de la plaça on van a beure les vaques i les galledes de la gent. I sobretot, sobretot, les Fonts del Llobregat on n'hi ha per donar i per vendre. És a dir, tenim de tot. No sé pas de què ens queixem.