Amb un afegiment capital, dins la moda hippy: el ventall de pluralitats que les dones poden triar, també existeix per a l'home. El vestit occidental, tan fat, es substituït per la pensada i el gust de cadascú. El cos masculí pren així una dimensió estètica fins avui reservada només al femení. És l'insistent retorn de la cosa hippy al naturalisme, al seu intent d'alliberament de la natura humana.
Això fa que, en adequació amb el factor històric, hi hagi sempre en les coses hippies un esclat enlluernador de joventut. El hippy és jove perquè els efectes més penetrants de la societat de consum i de la guerra del Vietnam han sorgit dins aquest decenni i han actuat, generalment, sobre els nascuts després de la segona guerra mundial. És impossible de saber si d'aquí a deu anys hi haurà «hippies vells». No sembla gaire probable, però. D'una part, l'existència de hippy és dura —fer vida al ras, menjar irregularment...—, requereix un físic resistent. D'una altra, el nomadisme i la immediatesa desarrelada dels seus actes van conformant al seu voltant un clima eixorc que no ferma el hippy a res ni a ningú. Acaba per gravitar —al cap de dos anys, de tres, amb les excepcions de rigor— novament sobre l'engranatge capolador dels squares, dels socialment oprimits.
Assetjada per les contradiccions alhora que gloriosament alliberada, fugaç i profunda, l'atmosfera hippy és una actitud personal de revolta, impossibilitada de concretar-se en un moviment coordinat. Un viatge de fugida. Sí. Una aventura individual.
Vaig deixar les Pitiüses. Em vaig embarcar primer a Formentera. L'illa es perdia en el capvespre, amb les palmeres de Cala Savina gronxant-se suaument. Després, vaig deixar Eivissa, les seves cases blanques encastellades i refulgents, perfilant-se sobre el crepuscle vermell. Uns hippies miraven, al moll, la partença del correu. Jo els observava les cares, els vestits. No pas sense recança, m'allunyava del seu món, fascinador i breu.