Als deu mesos de ser a la Corunya, mon pare aconseguí que el destinassin a Mallorca. Encara jove, es considerava vell —això és relatiu: Molière parla de vells de quaranta anys—; i enyorava els olivars de Sa Coma, entre Bearn i Fontnova. Jo recordava la casa de Fontnova, aferrada a l'església del poble, i els boscos de la besàvia Muntaner des Cocons, ja a la Serra, que més amunt, cap al Nord, s'haurien topat amb les terres de Tofla; possessions amb les quals, plegades, jo havia d'arribar un dia a compondré el mite de Bearn inexistent.
La casa de Fontnova, sense ser-ho realment, em semblava gran com un monestir perquè la comparava amb la meva poquedat, i misteriosa com un fulletí perquè els vespres, un any enrere, hi havia passat molta de por. Era consigna de mon pare que em curtissin contra la feredat i per això m'enviaven a dormir de bona hora a les cambres altes, on els altres no hi pujaven fins prop de mitjanit. No hi havia electricitat i no em deixaven tenir mistos. Una volta apagada la candela m'havia de resignar a les tenebres poblades de solitud i de fantasmes. Ma mare m'aconsellava que resàs, assegurant-me que els fantasmes desapareixerien, cosa que no sempre era veritat. Ho va arribar a ser, però, i confés que aquella profilaxis m'ha estat profitosa. És una ensenyança que li dec a ma mare. A mon pare li dec potser una cosa encara millor: l'estoïcisme.