Club Editor - 1967 - Barcelona
Vaig néixer el 1897. No és senzill concretar els primers sentiments d'una existència humana. Supòs que en mi, Salvador Orlan, foren, com en tothom, la líbido i l'angoìxa. L'odi i la nàusea degueren arribar un poc més tard.
La líbido es polaritzava en l'admiració envers de ma mare (mumare, diem els mallorquins). Era bella, o almenys tots la hi trobaven, però supòs que m'ho hauria semblat maldament no ho fos. Mon pare, llunyà i impenetrable, em feia por. Tenc una foto de quan era alumne d'Artilleria. Podria passar pel retrat de l'Infant don Fernando de Àustria, per Velázquez, que es conserva en el Prado. Al dors, amb una perfecta cal·ligrafia anglesa, apareixen el nom i la data: "Miquel Orlan de Tofla. Segòvia. Als devuit anys". A la mateixa edat jo m'assemblava a ell. Tots dos havíem perdut el mordent dels toflins i érem alts, silenciosos, magres i reconcentrats. Ni un ni altre hauríem pensat a reclamar aquells suposats drets feudals de què parlava el cosí X; i si més tard algunes senyores es mostraren complaents amb nosaltres, tal volta hagueren de ser elles que prenguessin la iniciativa. Malgrat escasses i esporàdiques distraccions, mon pare visqué enamorat de la seva esposa i, en realitat, àdhuc les distraccions l'acostaren a ella.
Als cinc anys, jo, que era d'una curiositat inaguantable, havia cregut endevinar que mon pare besà la meva teta dins un passadís. Allò no em semblà estrany, perquè jo també la besava, però per instint no ho vaig contar a ma mare sinó que em vaig dedicar a espiar sense cap fruit, darrere les portes: o no reincidiren o ho feren millor. De totes maneres mon pare era capaç de tot. Havia estat a la guerra. No volia que ma mare m'aviciàs. Era dolent. Jo estava gelós, vet aquí la veritat. Freud ja havia dit la seva respecte a tals matèries, però aquelles bogeries no havien arribat encara a Espanya. ¿Estava gelós mon pare de mi? Potser. "L'avicies massa", repetia. Ma mare es retenia una mica i quan el marit es girava, em besava amb més força. Hi havia, doncs, engany, complicitat i, en certa manera, adulteri. Evidentment Freud ha anat massa lluny en les brutors inversemblants que atribueix al petit Hans. Jo no hauria desitjat matar mon pare a qui admirava –por i llunyania són gérmens d'admiració- encara que preferia no tenir-lo molt a prop. Quan s'acostava, el nostre diàleg -incoherent, fantàstic, irònic i tendre- quedava tallat de cop. Jo vaig correspondre sempre amb fredor a la seva fredor gelada i després de mort n'he tengut remordiments. Mai no ens comprenguérem, tal volta perquè ens assemblàvem massa. Ell era, però, molt superior a mi en valors estètics i noblesa de caracter. Potser -mai no ho he sabut- no tenia gaire intel·ligència (enc que no demostràs esser una persona vulgar) o tal volta l'escepticisme l'induïa a descuidar una qualitat en la qual no creia i que representa l'oposat de la noblesa. Probablement devia ser això darrer. Perquè noble i lleial sí que ho era: d'imaginació no en tenia gota. Desconfiava en general de les lletres, i si transigia amb el Quixot -la "millor obra de la literatura mundia"- devia ser perquè mai no havia tengut la paciència de llegir-lo. Deia i repetia, però, que don Toni Maura cada vespre en llegia una pàgina abans de dormir: per això era el primer orador d'Espanya.
La convalescència fou una delícia. Mon pare la mirava amb mal ull. "En sortirà aviciat." Tenia raó. Els infants són com els animals domèstics: saben treure partit de les complaences. En tres setmanes de jeure vaig aprendre a sospesar el prestigi d'una malaltia i a negociar-lo adequadament. Puc dir que no vaig fer altra cosa. Abans em tocava obeir, ara l'obeir tocava als altres. Disposava de la mà setinada de ma mare, aquella mà única per acariciar-me el front; exigia que em duguessin el moix, que em comprassin soldadets de plom. I tot a l'acte, sense dilació. Mon pare no gosava a obrir boca. Conveni tàcit: si m'haguessin replicat m'hauria negat a alimentar-me, m'hauria tornat la febre, hauria tengut convulsions d'aquelles que abans deien que es curaven a bastonades i que ara es fulminen amb electroshocks. Els instints, doncs, romanien desfermats, la disciplina desterrada. ¡Quina revolució!
El plaer de dominar no fou tanmateix el més important. S'esgotava aviat, reclamava una activitat que jo no sempre tenia. Era més senzill —i molt més pervers— explotar la tendresa. Em vaig fer sentimental, no sé si hipòcrita. Suposant que hi hagués engany en aquells sentiments afectuosos, jo era el primer suggestionat perquè em prenia seriosament el meu paper. En tot cas servien amb més eficàcia que el despotisme als meus propòsits capciosos. Ensenya l'embriologia que tot ésser masculí ha estat, abans, femení. La convalescència féu retornar l'infant a aquella etapa ja superada, li ensenyà la ciència del dissimul, útil a les dones que treuen la força de la debilitat i als diplomàtics de la vella escola, que la treuen de la beneitura. Tenia raó mon pare: en vaig sortir aviciat. Més raó de la que pensava: crec que les meves aficions literàries tengueren el seu principi en aquella convalescència i en una altra que en seguí anys més tard. I la literatura —exceptuant potser el Quixot— és un pecat.
Però ja és hora d'intentar sortir de la nebulosa originària —suposant que això sigui possible, perquè en realitat vivim a les palpentes.
Als deu mesos de ser a la Corunya, mon pare aconseguí que el destinassin a Mallorca. Encara jove, es considerava vell —això és relatiu: Molière parla de vells de quaranta anys—; i enyorava els olivars de Sa Coma, entre Bearn i Fontnova. Jo recordava la casa de Fontnova, aferrada a l'església del poble, i els boscos de la besàvia Muntaner des Cocons, ja a la Serra, que més amunt, cap al Nord, s'haurien topat amb les terres de Tofla; possessions amb les quals, plegades, jo havia d'arribar un dia a compondré el mite de Bearn inexistent.
La casa de Fontnova, sense ser-ho realment, em semblava gran com un monestir perquè la comparava amb la meva poquedat, i misteriosa com un fulletí perquè els vespres, un any enrere, hi havia passat molta de por. Era consigna de mon pare que em curtissin contra la feredat i per això m'enviaven a dormir de bona hora a les cambres altes, on els altres no hi pujaven fins prop de mitjanit. No hi havia electricitat i no em deixaven tenir mistos. Una volta apagada la candela m'havia de resignar a les tenebres poblades de solitud i de fantasmes. Ma mare m'aconsellava que resàs, assegurant-me que els fantasmes desapareixerien, cosa que no sempre era veritat. Ho va arribar a ser, però, i confés que aquella profilaxis m'ha estat profitosa. És una ensenyança que li dec a ma mare. A mon pare li dec potser una cosa encara millor: l'estoïcisme.