Allapassa és el nom aràbic d'un territori o alqueria situat al migjorn de Mallorca, que, quan el Rei En Jaume havent conquerit l'illa féu el repartiment de les terres, adjudicà, igual que Passaron, el territori veí, «als homens de Tarragona», com es troba consignat al llibre del dit Repartiment.
No havien passat encara bé dos segles —car fou pel setembre de 1425- que un tal Pere Salvà nadiu de la Parròquia d'Artà adquirí aquelles terres de S'Allapassa i Passaró, noms que perduren encara en el dia d'avui, i fou el fundador de la família Salvà de l'Allapassa, que des d'aleshores ençà no ha mancat mai de successió masculina, havent firmat sempre així el fill major de la casa. [...]
S'Allapassa o Sa Llapassa (que tot és u i difereix tan sols per la manera d'escriure l'article que amb el temps s'afegí al nom primitiu), és, doncs, des de 1425 la nostra casa pairal. Les altres finques, com Son Verí i Son Monjo, anomenat pels antics documents «lo camp de la batalla», que després vingueren a enriquir el patrimoni familiar, foren aportades en matrimoni per algunes dones, però el vertader solar de la família, és el que resta dit; un territori dilatat de la marina de Llucmajor, que, a descriure'l tal com el vaig trobar jo en venir al món, a més de grans sementers de conradís, pinars i garrigues, tenia al terme, una gran faixa de garriga-rasa, la Marina pròpiament dita, que limitaven les penyes de mar, a on anava comprès el cap Regana.
Totes les possessions d'aquell litoral, «La Torre», «Llucamet», «L'Àguila», tenien també la seva faixa de «marina» per on habitaven les cabres salvatges, que en el temps oportú eren aplegades mancomunadament per senyar les cries, cada propietari amb el propi segell, donant altra volta llibertat a les que restaven després de la venuda. Per això a l'entrada de la marina hi havia el corral de les cabres», on se feia aquella operació.[...]
La casa, espaiosa, però baixa i vella com tantes altres de possessió, poc té de notable, si s'exceptuen uns retxats de ferro que a la part baixa de l'edifici resguarden la finestra d'una de les cambres. El que li donava més caràcter era la torre, caiguda fa pocs anys de pura vellesa.
La torre, unida a l'edifici per sa cara posterior formant un cos de construcció avençat, era quadrada i de tres pisos incloent la planta baixa, és a dir, un pis més alt que la casa, que és sols de dos i encara el segon servant la inclinació de la teulada.
La base de la torre era construïda de pedres grosses, que amb l'acció del temps havien pres un color grisenc a una part, i a l'altra un color vermellós com de fulla seca, i, per més suggestió, una figuera borda arrelada entre les juntes de les pedres estenia cap amunt el brancatge.