Allà dalt, coberta de joies, enlluernadora, i alhora amb el cap baix i humil, la imatge és objecte continu del fervor més arravatat. Tot contribueix ací a les emocions intenses, però dolces, d'aquelles que provoquen un benestar relaxat i que en un moment entelen els ulls: almenys, els devots que entren i es queden mirant absorts, fan cara de sentir això, acompanyats de l'olor d'encens i del perfum de les flors de l'altar, sempre abundants i sempre blanques. La imatge és una talla gòtica, cosa que els devots no imaginen, fabricada en una nit per dos àngels que visitaven d'incògnit la ciutat, cosa que els devots sí que saben. Abans del segle XVII, no duia ni corona, ni mantell ni perruca, però ara ja ningú no se la imagina sense els oripells, les sedes i les joies de la sobirania celestial, la vara d'alcaldessa i la faixa de capità general. Tanmateix, en perfecta inconsistència amb tanta exhibició de sedes, perles, corona i pedreria, els valencians devots, que són moltíssims, li diuen simplement la Geperudeta, perquè la pobra Mare de Déu té el defecte d'anar una mica corbada d'esquena. Ací també, amb una mica de sort i sobretot si és de matí, el visitant podrà contemplar una escena que els actors consideren inoblidable: una fila de mares joves al peu de l'altar, endiumenjades i amb el marit feliç al costat, que van pujant una a una amb la criatura al braç i la passen a un capellà amb capa, el qual alça l'infant i l'ofereix a la Mare de Déu. Després es gira el xiquet de cara al públic, el fotògraf el retrata al costat dels pares i de l'àvia, i els actors es retiren amb la garantia d'una protecció celestial vitalícia. Després, ixen fora i passegen radiants entre els coloms. I, si tenen set, poden beure aigua de la font del canonge Liñán, en un petit jardí amb una olivera que hi ha al costat del santuari. Aquest canonge era un diputat liberal, amb els diners del qual van arribar les primeres aigües potables a València.