Algú va escriure que Bofill podia ésser un personatge de Proust. No diria tant, però sí que tenia empelts proustians, ja que dominava la seva obra a fons i va escriure, el 1928, el primer assaig en català sobre l'autor que anava a «la recerca del temps perdut». Proust, llegit al costat del Dant, del qual se sabia de memòria Vita nuova, però amb un coneixement privilegiat de Rainer María Rilke sobre el qual a la immediata postguerra va publicar, en castellà, un prodigiós pròleg estudi. I no oblidéssim Goethe, el Faust del qual Bofill comentava ja el 1926 a Revista de Poesia. I encara les converses d'Eckermann amb Goethe, que Bofill va traduir fa uns quaranta anys i que només la tenacitat d'Àlex Susanna ha aconseguit fer-les publicar fa poc en una bella edició catalana.