2 d'abril[1986]
Al vespre, sortint de l'institut, he recordat que quatre anys enrere, en acabar les classes, me n'anava a la Plaça Vella de Terrassa. Entrava al bar-restaurant «Mesón» i m'asseia en una taula del fons, passat el taulell. De seguida demanava una ampolla de Sang de Toro, després preguntava què hi havia per sopar i, feta la comanda, llegia el diari o alguna revista bo i prenent gots de vi. Mirava la concurrència, que sempre era la mateixa, però sempre amb l'esperança de trobar algú interessant, algú simpàtic, mai no vist. Però això gairebé no passava mai. Procurava arribar el més ràpid possible a aquell estat de badoc insensible que provoca l'alcohol, l'estupor acollidor que fa indiferents les vicissituds de la vida, aquell estat d'ànim en què no hi ha ni dolor ni plaer, però en què no et sents mai diferent dels altres, sinó un més, amb un vague i tèrbol sentiment fraternal. En acabat de sopar, prenia un parell de whiskies i ja me n'anava entonat cap als Amics de les Arts. Allà bevia un altre whisky, un altre, i un altre..., fins a arribar a un estat d'indiferència total vers l'entorn. Un diví allunyament. Què fer, aleshores? Trucar a algú? Anar a Barcelona a casa d'una amiga amb qui passar la nit? Solia anar-me'n cap a casa: al pis de parets blanques, pelat, vora les esglésies romàniques. Però a vegades arribava gent. Algú parlava d'art, de pintura o literatura... Jo solia entrar intempestivament dins la conversa que allargava la nit fins a les tres o les quatre de la matinada, destil·lant alcohol, els judicis del tot secundaris. Fins que es tancava el local i me n'anava carrer enllà, dient-me secrets a mi mateix, amb un sabor agredolç a la boca.