Edicions Destino - 1989 - Barcelona
2 d'abril[1986]
Al vespre, sortint de l'institut, he recordat que quatre anys enrere, en acabar les classes, me n'anava a la Plaça Vella de Terrassa. Entrava al bar-restaurant «Mesón» i m'asseia en una taula del fons, passat el taulell. De seguida demanava una ampolla de Sang de Toro, després preguntava què hi havia per sopar i, feta la comanda, llegia el diari o alguna revista bo i prenent gots de vi. Mirava la concurrència, que sempre era la mateixa, però sempre amb l'esperança de trobar algú interessant, algú simpàtic, mai no vist. Però això gairebé no passava mai. Procurava arribar el més ràpid possible a aquell estat de badoc insensible que provoca l'alcohol, l'estupor acollidor que fa indiferents les vicissituds de la vida, aquell estat d'ànim en què no hi ha ni dolor ni plaer, però en què no et sents mai diferent dels altres, sinó un més, amb un vague i tèrbol sentiment fraternal. En acabat de sopar, prenia un parell de whiskies i ja me n'anava entonat cap als Amics de les Arts. Allà bevia un altre whisky, un altre, i un altre..., fins a arribar a un estat d'indiferència total vers l'entorn. Un diví allunyament. Què fer, aleshores? Trucar a algú? Anar a Barcelona a casa d'una amiga amb qui passar la nit? Solia anar-me'n cap a casa: al pis de parets blanques, pelat, vora les esglésies romàniques. Però a vegades arribava gent. Algú parlava d'art, de pintura o literatura... Jo solia entrar intempestivament dins la conversa que allargava la nit fins a les tres o les quatre de la matinada, destil·lant alcohol, els judicis del tot secundaris. Fins que es tancava el local i me n'anava carrer enllà, dient-me secrets a mi mateix, amb un sabor agredolç a la boca.
22 de juliol [1986]
D'ençà que no bec alcohol la memòria m'ha millorat tant que sovint em vénen al cap records inútils.
He recordat, com si somniés, una anada a Eivissa, una noia que jo acomiadava en un vaixell, plorant, mentre algú, algú «inspirat», tocava sobre el moll, entre la gent, amb una trompeta, la melodia «Con tu blanca palidez». Després m'han vingut al cap, pruriginosament, altres situacions que em van ocórrer ja fa temps als Amics de les Arts de Terrassa: un dia d'estiu. Se celebrava una festa. Una noia i jo ens miràvem... Veig la noia, palplantada com una estàtua, somrient al portal dels «Amics», era rossa, portava una brusa escotada, a ratlles, i uns pantalons vermells, pell rosada, una mica encesa de sol...
Tot això té un punt d'absurd. Em delecto amb inexactitud dels fets i m'obsessiono excessivament.
Després anem a dinar a Anglès, on va néixer la meva mare; anem a la fonda "Can Selga". Feia potser vint anys que no hi havia estat.
Després de dinar hem anat a fer un volt pel poble: els carrers amb esglaons i arcs de pedra, el mirador vora l'església, les arbredes de pollancres desfullats vora el Ter, la muntanya de Santa Bàrbara, imponent a l'extrem sud del poble... Tot m'ha fet recordar altre cop moments de la meva infància, quan hi passava algun estiu. M'han vingut, però, records molt més remots que els que sento quan vaig a Manlleu, remots i alguns d'esvaïts: un carrer imprecís, que ara no sabria trobar, uns horts, una meva cosina llunyana amb uns ulls verds, enormes, de pestanyes llarguíssimes, fosques, uns ulls preciosos... un gos que vaig recollir un estiu, dues germanes que tocaven el piano a quatre mans, una tarda de juliol llegint sota un gran til·ler Las afinidades electives...