Al principi, tot va anar bé. Un guàrdia reial muntava vigilància davant l'església, i Vadell no sortia. Els feligresos podien veure'l deambulant cellajunt per la immensa nau del temps, l'esveltesa de la gòtica geometria sufocada per la penombra, o dormint dins una capella, arraulit contra l'estàtua jacent d'un dels innominats i feréstecs cavallers de la Conquesta, barroeres talles de pedra, gastades, que tapaven els nínxols, dintre dels quals només quedava, farcida de teranyines, l'aclaparadora ruïna d'un manat d'ossos.
A vegades, el visitava la família, la dona i dos fills –sembla que un altre tornà boig i que fou misteriosament i brutalment mort a garrotades, segons el registre municipal -, noi i noia. Tots plegats es menjaven un grapat de cebes o un pa sucat amb oli, sota la severa imatge de Jesucrist Crucificat o de santa Llúcia màrtir, a la mà el platet amb els dos ulls, rodons i lluents a l'escassa claredat de la capella.