Al Passeig de Mar hi havia tres rengleres de plàtans que l'avidesa dels temporals va anar destruint, cremant, acostant-s'hi paorosament i aniquilant-los amb la seva besada destructora. Els que resten se us mostren abonyegats de tantes coronades severes i podades rectificadores. Però la saba generosa hi circula i, en ple estiu, us mostren la seva pompa de verdor amb una vitalitat corprenedora. Qui se'n recorda de la seva plantació? Qui va tenir la bona pensada de convertir un erm davant de la badia, terra abandonada a la pastura de les cabres i receptora d'escombraries, en un passeig d'arbres ciutadans per excel·lència? Sembla que va ser el senyor Mateu Vilà, quan presidia la Corporació Municipal, qui va tenir la feliç idea. Ell, alcalde forestal, va pensar de seguida a plantar arbres allà on li va semblar que feien falta. Anar a jugar a mar era la il·lusió dels col·legials, en sortir d'estudi, exhibint l'acostumada llesca de pa sucat amb oli. Allà folgàvem enmig dels «trossos» de la Mestrança, formant gronxadors amb un pal travesser per gronxar-nos-hi. O anar a jugar al camp de futbol arran d'onades, amb la pilota que sovint anava a l'aigua. Els més avantatjats en entremaliadures, s'enfilaven pels plàtans a arrancar-hi les boles (el fruit bord) o a sotjar-hi algun niu; a mirar si les petites havien rebentat canons; si anaven vestides, i endur-se-les a casa... però la major part de les vegades ja havien volat. Oh, aquella varada solemne del vaixell de tres país de la Mestrança dels Baguer! Tothom s'aferrava a la corda per ajudar en la treballosa varada. I quina alegria quan, per fi, vencent l'encallament, el veiérem gronxar-se gallardament dintre la mar en calma...! Era un altre Passeig de Mar.