Al cap de tres minuts —temps que vaig trigar a pujar, posar-me al coll el meu mocador i tornar a baixar— ja érem al carrer. Vam encetar un paquet d'Ideales mentre baixàvem carrer avall. La cantonada del meu carrer amb l'Avenida del Caudillo ens va oferir un espectacle tragicòmic. Just allà s'ubicava una de les fàbriques de tèxtil més grans de Terrassa: el Vapor Aymerich i Amat, el qual ocupava tota la quadra, i donava, per la part posterior, al carrer Alcázar de Toledo. La violència de les aigües havia fet que bona part del material de la factoria s'amuntegués a la banda del darrere.
—Aquí se'n van ofegar dotze o tretze —digué en Quim—; ho ha dit un dels bombers quan pujava. I encara sort que van esbotzar la reixa de la finestra amb el cul d'un camió, que si no...
Hi havia policies, bombers, membres de la Creu Roja i voluntaris que s'esforçaven a treure les restes de gegantines peces de roba, de maquinària, pedres, fang i herbes.
—Mira, ara en treuen un altre... —comentava el meu amic, entre pipada i pipada de la cigarreta.
Era la primera vegada que jo veia un mort. Encara que duia el cap tapat, vam veure que es tractava d'una dona. Amb les dificultats pròpies de la destrossa, aquells que la portaven la deixaren a terra. No li vam veure el rostre, però tenia el cos inflat i les mans plenes de ferides, amb les ungles destrossades, cosa que em va fer pensar en una mort terrorífica i cruel.
Deixàrem aquella escena tan tètrica amb el fosc convenciment —almenys jo, ja que en Quimet no semblava afectat en absolut— que aquell dia en trobaríem encara de pitjors.
Allò que hom podia veure si mirava Avenida del Caudillo —o la Rambla com tots dèiem— avall, a banda i banda, feia la impressió de ser una ciutat després d'un bombardeig aeri. A aquelles hores properes al migdia, una activitat febril tenia lloc a la Rambla: gent netejant, gent apilant restes de qualsevol cosa imaginable que les aigües havien portat fins allà, gent desesperada...