Així vam arribar a Gandia. En baixar del camió, al mateix cantó de les Escoles Pies, u de Beniopa, que jo sabia per referències que era un escopeter molt anomenat, que havia anat a matar capellans i gent de dretes durant la guerra, el vaig veure buscant vehicle per fugir també a Alacant.
Els tres que anàvem ens mirem els uns als altres. Dic jo: Segons que es veu, la guerra s'ha acabat. Anem-nos-en al refugi, no siga cosa que haja sobrat alguna bomba i encara la repleguem nosaltres.
Vam anar al refugi de l'estacioneta del tren. Veies els carrers buits. Vehicles per la carretera, molts. Persones a peu pel poble, ben poques. Però es veu que molta gent de Gandia havia tingut la mateixa pensada nostra. Quan vam arribar al refugi allí no cabia ni una agulla. Estava de gom a gom. Persones que potser en dos mesos no havien baixat al refugi, van dir: Anem, que és l'última nit. També fóra cas, per una nit no acabar la guerra. Vam passar la nit a fosques, amb una llum insignificant, estrets els uns contra els altres. L'endemà quan vam eixir, em mire les cames i estava tot jo infectat de sarna: es feien com unes taques roges, que donen una picor: si no te l'aguantaves, podies desfer-te la pell rascant-te.