Així, asseguda damunt la bandera, vaig avançar el cap per damunt de la barbacana de pedra. Vosaltres estàveu tan capficats tractant de comprendre el funcionament de la corda i de la corriola que no em miràveu. Jo treia el cap sobre el buit i quin efecte més estrany em feia la plaça vista des d'aquella altura: el centre havia quedat desert, no passaven autos ni tramvies; d'aquest cantó hi havia la barricada d'adoquins que havien alçat els nostres companys i al cantó oposat, a la ronda Sant Antoni, la guàrdia civil.
No hi havia cap dubte que era la guàrdia civil; distingia perfectament els tricornis de xarol. "¡Vés-te'n d'aquí!", em va cridar en Lluís, "¡dóna'ns la bandera i fot el camp!" Però jo estava fascinada mirant aquell piquet de guàrdies. Els nostres, darrera la barricada, seguien tirant de tant en tant amb les dues pistoles; la guàrdia civil estava formada a peu dret a l'acera de la ronda, immòbil, i no responia. Un oficial s'havia adonat de vosaltres: us estava mirant amb els prismàtics i feia gestos amb la mà lliure a un altre oficial que tenia al costat com signant-li el que fèieu. Per fi us en havíeu sortit d'enrastrar la corda a la bandera i la hissàveu; amb el vent es va inflar com una vela i espetegava gallardament amb totes les seves estrelles de paper de barba. Encara estàveu drets sobre la barana de ferro de la plataforma, arrapats a cada cantó del pal; per a les terceroles dels guàrdies civils hauria estat un joc de pim-pam-pum fer-vos caure tots dos, però seguien rígidament formats i amb les mans plegades damunt les boques de les terceroles, les culates a terra, mentre l'oficial us mirava amb els prismàtics i feia signes a l'altre.